La independència és única

L'entesa o desacord partidista per a la independència està arribant al seu punt final. Tota una incògnita encertar el millor per a la independència.

Un país és independent del tot o no ho és. No existeix per sectors o la mitja independència o una dona mig embarassada. Els camins per aconseguir-ho poden ser diversos, però, han de confluir en el mateix objectiu. És absurda la baralla entre sigles partidistes si tots els que pugen el mateix tren han de compartir el mateix espai, comoditats i sacrificis del full de ruta. El bitllet podrà comprar-se a l’estació a darrera hora, en una agència o per internet, però el cost no varia. No es fan descomptes especials en cap partit o identitat particular per maximitzar els resultats. No hi ha salva conductes o passaports pirates perquè tots passaran el control de la legalitat. L’electorat exigeix bona informació sobre les condicions del viatge abans de pujar. Seria absurd trobar programes diferents, ofertes d’excursions i confrontacions de preus. Tots pagarem el mateix per gaudir d’unes condiciones socials, educatives, financeres i de mercat per igual. La marca catalana serà el comú denominador per damunt d’anagrames partidistes malgrat conservin la ideologia peculiar. La República es diferenciarà de la marca Espanya per la seva singularitat qualitativa. El valor d’excel·lència que distingeix un bon producte és la unió entre els components de l’empresa, directius i treballadors. Ara encarem un plebiscit electoral unificat entre polítics i pobles. El ciutadà no és ingenu i no serà víctima d’un miratge especulatiu dels líders. En el marc escocès –model referencial-, ¿algú podria imaginar-se una campanya de tres Alexander  Salmond amb  propostes paral·leles, però diferents? ¿O un debat a TV3 del bloc NO al sobiranisme contra uns independentistes de centre-dreta (CDC), altres d’esquerra (ERC) i uns tercers anticapitalistes (CUP) amb missatges desavinents? És l´hora de la unitat, no de les discrepàncies de partit pròpies d’unes eleccions normalitzades (2016) per millorar el nou Estat. Si podem anar plegats, més ràpidament i còmodament per autovia o autopista –malgrat el peatge-, ¿per què explorem camins rurals o de muntanya de més fàcil pèrdua?

Una segregació territorial és costeruda a nivell personal, nacional i internacional. Mai ho serà tant si és pactada de bon grat sense trencar llaços de veïnatge. Els fills majors d’edat que marxen de casa voluntàriament no trenquen relacions amb els pares que mai tanquen portes. Quan un poble adult, incòmode, decideix emancipar-se és injust posar-li entrebancs des de fora. Però, més incomprensible trobar paranys a casa mateix. Amb bona fe hem de pensar que les divergències partidistes són per servir millor la causa, per sacrificar-se més i no per servir-se. Esperem no ser defraudats per manca de generositat. Polítics sobiranistes, no malgasteu entre vosaltres les energies que necessitareu per combatre adversaris sense pietat.

La independència afecta la ciutadania del país per davant de la pervivència política. Calen tres paraigües diferents (CiU, ERC i CUP) per aixoplugar, què? Un govern constituent de coalició és urgent per fer la Constitució del país i votar-la. La dispersió, per lluir el plomall partidista, és el pitjor antídot de la transversalitat. No busqueu especialitats socials per captar vots com a justificant.  La lluita contra la pobresa i la corrupció és obligació de convergents i republicans per igual perquè el tren del sobiranisme no té seients de primera i de tercera.  Començament perillós si CiU/ERC continuen marcant territori enlloc de negociar candidatura única, i fan oïda sorda a la societat civil fins les últimes conseqüències. Tecnòcrates, doneu un cop de mà a la classe política catalana per equilibrar el seny i la rauxa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 3/12/2014