Acabem l'any amb una divisió política catalana mai vista. Tots volen servir-se a costa de la causa sobirana. Cada dia aplanen més la feina dels unionistes amb el "divideix i venceràs".
Per
edificar sovint s'ha de derruir. La regeneració política no és cap excepció. El
ciutadà no vol les peces d'un puzle per muntar. Vol veure' l acabat per decidir
amb convenciment. No vol que discuteixen el mapa -posició de cada peça- del
poder per ocupar el millor lloc de la composició. El votant exigeix garanties i
detalls del seu futur, abans d'un suïcidi col·lectiu a l'atzar i de confiar en
discursos profètics egocèntrics. La necessitat popular de deixar enrere la
situació endèmica actual està ben lluny del confrontisme sobiranista que ha
derivat en tres eixos partidistes: centre-dreta (CiU), republicans i ex
socialistes, constituents i CUP. Avantposar la motivació de grup al servei
públic és sufocar el projecte independentista als ulls del catalanisme
lluitador i del món. Llista única de país o transversals i múltiples són armes
de destrucció democràtica perquè miren la trona del seguidisme. El voluntariat
polític en moments excepcionals és l'única porta del sobiranisme possibilista.
Catalunya ha viscut recentment tres exemples de servicialitat anònima: 40 mil
voluntaris del 9N, la campanya d'aliments contra la pobresa i la marató. Tres projectes exitosos sense vanaglòria ni lucre
personal. Són models de renúncia i sacrifici del seu temps. Tot el contrari de
la lluita política entossudida per captar vots propis. On està el seu
voluntarisme que uneix objectius comuns de patriotisme?
Per
aconseguir un referèndum plebiscitari a l’escocesa, un Sí/No a la independència, sobren les sigles distintives de partit,
només necessàries per constituir un Parlament nacional, posteriorment. Marcar
una data per votar sense saber el què, és l'anunci d'un fracàs de participació
i la dispersió més sonada de resultats a la baixa. Ens creuen ignorants o volen
temptar la sort entre líders a costa del poble? Porten setmanes discutint el
seu camí per perpetuar-se, no el camí que els reclama la ciutadania. Per acabar
en un no-res i continuar l'immobilisme
que vol Madrid practiquen l'esport més adient:
l'escalada individual i el salt al buit, el trencament definitiu de
l'aspiració sobirana.
El
vendaval de desconcerts entre polítics i la societat civil va in crescendo. El
darrer tsunami arriba de Podem,
instrument de la “casta espanyola” en mans de la indignació popular. Estan
cridats -demagògicament- a catapultar
l'independentisme liderat per la seva “casta catalana” (CiU). Faran la feina
bruta dels unionistes en nom del populisme crític amb les retallades? El
progenitor d'un Estat Català només pot ser per obra i gràcia de les esquerres?
El centre-dreta no pot barrejar-s'hi pels seus antecedents socials, suposadament devastadors? Les
batalles 
ideològiques són les trinxeres insalvables i més perilloses per
aconseguir enteses. Si Catalunya reconeix fins ara una dotzena de partits,
agrupats en cinc tendències identitàries en pro o contra la secessió, ¿com
no embogirà l'elector ben informat abans
de dipositar el vot? Què farà el votant profà? Queden tres sortides
d'emergència: la reunificació política urgent, la dispersió del vot sense cap
majoria o el passotisme de les urnes.
ideològiques són les trinxeres insalvables i més perilloses per
aconseguir enteses. Si Catalunya reconeix fins ara una dotzena de partits,
agrupats en cinc tendències identitàries en pro o contra la secessió, ¿com
no embogirà l'elector ben informat abans
de dipositar el vot? Què farà el votant profà? Queden tres sortides
d'emergència: la reunificació política urgent, la dispersió del vot sense cap
majoria o el passotisme de les urnes.
Ramon
Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 29/12/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada