Mentre la missió principal del polítics sigui predicar i no complir la seva credibidlitat serà mínima. El discurs nadalenc de Felip VI està farcit de bones intencions i buit de recursos per aplicar-les.
El
discurs nadalenc de Felip VI ha decepcionat no pel reconeixement de la realitat
sinó per la falta de propostes i nous reptes. No escapa al ciutadà la plaga de
la corrupció -inclosa la família del monarca- , la desavinença greu entre
Espanya-Catalunya i la xacra de l'atur amb totes les seqüeles de pobresa. El
rei s'ha escudat en la Constitució, una vegada més, seguint la saga del
conservadorisme polític i acatant la inèrcia immobilista. Ni la mínima
insinuació per renovar la Carta Magna, pedra angular on topen els conflictes
més vius del país. No és suficient condemnar
la corrupció i frau dels rics, dels ex polítics o en actiu amb
responsabilitat pública i dels banquers defraudadors empobrint els més febles.
Cal dotar el sistema dels mitjans per
jutjar amb celeritat els culpables i fer retornar capitals sostrets amb
la pena corresponent. Tantes desigualtats fiscals obliguen tolerar l'economia
submergida de parats i rendes baixes per sobreviure. Un refugi que aprofiten
els poderosos per robar sense escrúpols.
Predicar
l'estima fraternal dels espanyols envers Catalunya són paraules contradictòries
als fets. "Ningú és adversari de ningú", diu el rei. Fa tres segles que
dura l'animadversió centralista envers els catalans palesa en múltiples
persecucions de morositat econòmica i diferents tractes jurídics, socials i lingüístics restrictius
injustificables. Curiosament, les més agressives són recents a partir de la
destrossa d'un Estatut orgànic aprovat per les Corts espanyoles i ratificat pel
poble. Aquest és l'amor que professen els polítics, jutges i fiscals espanyols
a la nació catalana que castiguen incomplint compromisos legals? Reconèixer la
solidesa de Catalunya, la necessitat mútua de convivència i de mercat fins vexar-la amb querelles per
exercir la democràcia en les urnes és una forma d'estimar inusual i ben
curiosa. Les emocions no admeten ruptures, però tampoc fets perversos. El
monarca sap que el poble català ha sortit massivament al carrer tres anys
seguits reclamant un canvi de finançament autonòmic, uns límits a la
solidaritat i el dret a decidir el seu futur. La sordesa permanent a tota
negociació va obrir el procés sobiranista cap a la independència. Per què es
menysprea un terç dels catalans en les urnes del 9N? Si sortissin 15 milions
d'espanyols demanant un canvi constitucional -per exemple- serien atesos
d'immediat. Doncs, és la mateixa proporció de votants a Catalunya exigint ser
escoltants i reconeguts els seus drets.
La
democràcia té graus de maduresa que s'adquireixen amb la praxis, no amb
paraules buides. La transició va imposar uns cànons legislatius de base militar com la successió reial sense permís
del poble. Admet, majestat, haver rebut mostres d'afecte de la ciutadania en l’entronització. De pocs o la
majoria? L'única manera de saber-ho és sotmetre’s a un referèndum nacional.
Monarquia o república? Posaríem punt final a una transició esgotada plena
d'interrogants i descrèdit. Un exemple democràtic d'aquesta envergadura seria
la millor mostra de servicialitat d'una monarquia moderna i el bàlsam de moltes
friccions del passat. En definitiva, que el vell proverbi castellà "consejos vendo y para mí no tengo"
quedaria obsolet si comencés la reforma constitucional per la base de la institució
monàrquica, un primer pas de la regeneració que reconeix imprescindible dels
molts que necessita fer Espanya.
Ramon
Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 26/12/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada