Cops d’Estat

Catalunya viu moments polítics decisius. L'equilibri de les enquestes no és un bon presagi per evitar ruptures posteriors. Les desavinences entre líders són les pitjors conselleres de les urnes i la democràcia.

Cops de governs. Cops de partit. Cops judicials. Cops a la democràcia. Són els camins que empenyen la fugida i els millors actius d’una independència regeneradora, ara en la corda fluixa. Massa vivències polítiques a cops de corrupció i poques dimissions de persones deslleials. Mentre aquí, uns desgranen el rosari de la unitat aparent amb trencaments d’acords oportunistes, d’altres guisen, allà, un menú tripartit (PP, PSOE, Podemos) per repartir-se els comensals d’aquí un any. Així és d’inestable la governabilitat de Catalunya i d’Espanya quan el poble segueix dessagnant-se d’una crisi que creuen superada els senyors del poder que mai l’han patit. Tot ciutadà és conscient del que té i ha perdut per culpa d’uns pèssims gestors que l’han fet còmplice d’una davallada sense ser-ne l’autor. A batzegades mal reescriurem la història del nou país a base de pedaços i capgirells. El poble ha donat sobrades mostres del què vol en tres 11-S consecutius. El 9N un terç de la població –proporcional al terç de vots del PP espanyol- va reclamar un Estat propi. A què vénen les giragonses i traïdories dels cinc partits signants del dret a decidir? Si llistes plurals o única, si d’immediat o més tard, si d’esquerres només o barrejats, són la desfeta progressiva i l’agonia del projecte sobiranista. La remuntada estadística de catalans independentistes dels últims mesos que sobrepassava el 50% s’ha invertit: “sí” a la independència (44,5%), “no” (45,3%), segons el darrer sondeig CEO. Un 10% d’indecisos dóna poc marge per millorar resultats. Reviurem el fenomen escocès? Què succeeix? No carreguem la culpa a la por de la incertesa futura, exclusivament. És la trencadissa partidista interna que està esmicolant l’efervescència de la societat civil més que el canvi de rumb del 9N imposat pel TC. Les baralles externament educades i pacífiques entre convergents  i republicans estan enfosquint el full de ruta d’una feina de tres anys. Si en època de vaques magres les reivindicacions són més alarmants i crítiques, per lògica, la recuperació econòmica apaivagarà veus independentistes que semblen haver tocat sostre. La suma dels dos factors -fragmentació política i la lleu millora social-, seran dos aliats que alimentaran el continuisme de la resignació i l’autonomisme retrògrada –segona ronda de cafè- amb un rentat de cara. És la porta discordant que obre la irrupció de Podem: decidir, sí, però, sense trencar territoris i ni un got d’aigua a la dreta catalana, braç de la banca. Pablo Iglesias ha declarat la guerra oberta a la “casta CiU” per defensar els catalans maltractats. Demagògia benèvola i compassiva de la nova incorporació? No, gràcies. Vivim en una immersió de reconquestes. La tebior envaeix el territori del catalanisme defensiu. L’esnobisme de la versió federalista es reforça encara que ningú hagi enginyat cap mapa espanyol. L’unionisme català brinda amb el còctel d’un nou finançament quimèric i la reverència constitucional per no revoltar susceptibilitats espanyolistes. Sense objectius comuns no hi haurà encaix de líders i programes. No perdem mai de vista que solament el poble és imprescindible. Es palès l’axioma més infal·lible en tots els camp de batalla: només la unió fa la força per reeixir. Aquesta eina se’n diu democràcia expressada en les urnes en un marc de majories. Mas i Junqueras són determinants per a l’èxit i el fracàs. Si la truita del baròmetre es capgirés els unionistes tindran que explicar sense enganys els seus avantatges i com Catalunya se’n sortirà del pou econòmic amb l’espoli fiscal oficial, fer de motor i sobreviure amb dignitat. Prou negatives a conèixer la veu del poble, stop a les pressions jurídiques i les imputacions als líders del 9N. L’únic cop d’estat legítim surt dels vots que vinculen voluntats lliures i governs.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/12/2014