Les manilles del FLA

Retallar els ingressos estatals d'una autonomia és tocar el voraviu més sensible. Molt més quan ha aportat  més del que rep. La incronguència del FLA és l'expressió d'un sistema injust i fallit.

El FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica)  -substitut d'un fracassat pacte fiscal d’Artur Mas- compleix 5 anys amb 67.000 milions que Catalunya ha percebut de l’administració central. Un deute sobre els propis impostos pagats? Exigir aquest retorn amb interessos aprofitant que no hi ha cap més aixeta al mercat exterior és un assetjament i boicot contra Catalunya. L’Estat esdevé un prestador usurer. Aquesta  irracionalitat  econòmica de maltractament és una part del conflicte -no tot- que el PP sap i fa servir d’arma defensiva contra la secessió.  Per què no s’exposa mai el revers de la moneda: ¿Quants mils de milions han pagat els catalans només en aquest lustre sobre el 8,2% del seu PIB i no han retornat en inversions? Corresponen 2.150 euros anuals per càpita. Per què Catalunya de ser la tercera autonomia en aportació passa a la desena com a receptora? Un nou colonialisme del XXI de servitud política entre amo i masover en forma de bloqueig dinerari. El referèndum busca l’expressió de la voluntat ciutadana i la clau per deslliurar el país de les manilles d’una economia fiscalitzada. La trama financera nacional s’aixeca, bàsicament, sobre la potència industrial de les autonomies més riques. Aquest desequilibri entre recaptació-inversió territorial ha comportat l’engarjolament econòmic dels catalans sense alternatives de negociació entre iguals. No saber quan ni com sortiràs d’unes restriccions imposades, quan tens autosuficiència productiva comprovada, és aclaparador. Quan veus que ets imprescindible per als altres, que col·labores i no ho volen reconèixer o et tallen les ales expansives de casa teva, és mala fe manifesta. La privació d’un concert econòmic propi fa de Catalunya una regió més regressiva. La simetria autonòmica ho empobreix quasi tot. És un error greu voler diluir les mancances interregionals tirant aigua al vi per aconseguir l’homogeneïtat. Catalunya té un pes específic definit diferent i no es barrejarà la seva identitat singular com no ho fan l’oli amb l’aigua per moltes sacsejades que rebin. La història ho ha demostrat. Si Espanya no aconsegueix aviat i de bones maneres incorporar Catalunya honestament demostrant-li que és escoltada, les noves generacions impulsaran un separatisme  radical de veritat. L’odi engendra més odi. El catalanisme sa mai es podrà eradicar com una plaga. Quaranta anys de franquisme no ho va aconseguir. La guàrdia civil, els jutges i la repressió no acabaran amb el mal anomenat “cas català” perquè el problema és espanyol. La força d’un poble creatiu, integrador i tenaç és il·limitada perquè creix, i més a garrotades. La supervivència és un instint inherent en tot ser viu.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 29/7/2017