Catalunya emmurallada

La qüestió catalana ja forma part del modus vivendi diari fins el fastigueig. Queden dos mesos i mig d'acceleració, però. L'emoció del desenllaç és preocupant quan hauria de ser festiu poder decidir el nostre millor futur.



Per dins i per fora. Per mostra, "Operació Catalunya". A més accions judicials més reaccions defensives exigint un tracte d’iguals, no d'amo a masover. En argot lúdic, el país viu enrocat i en permanent escac. La remodelació de l'executiu català col·loca les millors peces capdavanteres del sobiranisme que enforteixin els pilars del procés. La resistència augmentarà guardant  les jugades mestres recíproques per als darrers moments decisius. Hi haurà escac i mat o quedarà la partida en taules? La llei del més fort és l'antonímia del diàleg que mai han intentat practicar. Una paradoxa entre dos fronts que diuen viure -no conviure- en democràcia. I a més, “madura”, irònicament. La comparativa de Catalunya amb el poble veneçolà, comandat per l’autoritarisme de Maduro, que tolera un referèndum a l’oposició és tota una lliçó a Rajoy que presumeix de gran demòcrata. Polítics i observadors arreu del món que segueixen el  tauler català a dos mesos i mig de rematar la partida estan perplexos al veure com els tribunals han pres les regnes de l’executiu. Els messies socialistes d'última fornada (Sánchez i Iceta) intenten aturar una mala jugada final amb propostes que el govern central ha rebutjat mil vegades mentre el referèndum innegociable estigui activat. Pensen tenir la vareta d'un encaix màgic de Catalunya sense que el ciutadà opini al respecte? De res serviran les arengues de Rajoy invitant Puigdemont a seguir el model negociador del País Basc. De ser un maldecap per a societat espanyola anys i panys, ara, esdevé un exemple a seguir. Amb un concert econòmic intocable de 40 anys i uns impostos anuals de mínims, ¿a qui amarga un descompte de 500 milions a canvi de cobrir els pressupostos de Rajoy i l’estabilitat en la Moncloa? Catalunya porta quatre dècades vivint d'aquestes almoines o “peix al cove”. L'avortament de l'Estatut 2006 com a llei orgànica estatal ens ha dut l'1 d'octubre per l’obstrucció ferotge a restaurar-lo. Ens regirà una legislació estatutària il·legal mentre el poble català no expressi la seva voluntat en les urnes. És una sobrada raó d’autodeterminació com a nació. Radicalisme i deliri  va ser la decapitació estatutària del 2010 pel TC gracies les signatures del PP. Són els fonaments de la muralla que encercla Catalunya per terra, mar i aire. Està encapsulada. La voluntat verbal del PSOE-PSC fent manetes amb Podemos i els Comuns són simples cabrioles de funambulisme polític de caire electoral a llarg termini. Res seriós canviarà en 70 dies. Els jutjats no tancaran cap carpeta ni la guàrdia civil deixarà la feina bruta encomanada. Ignorem els límits de l'escalada repressiva i els subterfugis sobiranistes per esquivar els dards enverinats contra persones i les institucions al marge de l’art.155. Tant poderosa és la raó absoluta –utòpica- que tots la desitgin tant vehement sense voler-la compartir?

Ramon Mas Sanglas -Sta. Eugènia de Berga, 18/7/2017