Referèndum preelectoral

El calendari fins l'1-O té tots els esdeveniments polítics cronometrats. La intensitat acció-reacció es portarà al límit fins el punt d'haver sacrificat vacances per tenir controlat l'adversari.

Després d’un breu descans estiuenc la sínia política continua voltant a Barcelona i a Madrid. Uns en direcció a l’1-O amb les tramitacions necessàries per donar-li  corda de legitimitat autonòmica i altres  intentant aturar-la a través del “Consejo de ministros” i el TC. Dues rotacions oposades sobre eixos i objectius diferents. Hi haurà referèndum contra tots els impediments i pronòstics. No es podrà parar físicament la voluntat popular de forma absoluta. Serà desvirtuat per falta de garanties i el caràcter unilateral. Però, s’haurà aconseguit un recompte estimatiu i útil per veure el baròmetre secessionista. La reducció dels concursants, l’evasió dels indecisos i la intimidació contra els participants restarà afluència massiva, probablement. Tres inconvenients que aportaran dos factors positius: el sobiranisme veurà premiada la constància amb la victòria gràcies la minsa participació de l’espanyolisme i la convocatòria  inevitable d’eleccions demanada per l’oposició. Seran constituents per als sobiranistes o simplement autonòmiques com volen els unionistes? Aquesta batalla es preveu més àrdua que el propi referèndum denegat. Per als primers seria el pas següent del full de ruta. Per als segons, el camí per fer-se amb el carro de la Generalitat i acabar amb un procés absurd, res de plebiscits. Sense desxifrar i acordar aquesta incògnita a nivell polític i legal no podran convocar-se comicis eficients, oficialment. L’alternativa plurinacionalista del PSOE-Podemos de reformar la Constitució per enterrar el problema “català” és quimèrica per insuficiència de diputats, a menys de guanyar una moció de censura prèvia contra Rajoy. El PP té majoria absoluta al Senat. Continuarà barrat un doble carreró: la DUI, sense cap negociador a l’altra banda i l’immobilisme institucional que perllongarà la discòrdia. Quedaran, no obstant, dues sortides d’emergència: la negociació favorable a la causa catalana dels 45 punts de Puigdemont –no 46- amb el vistiplau del poble i el triomf de les eleccions autonòmiques normals amb perspectives de més autogovern. Un repte llaminer que podria despertar curiositat als unionistes. El campus de l’ambigüitat en mans de Comuns i Podem decantaran la balança aprofitant els resultats de l’1-O. Unes eleccions post referèndum adoptaran nous posicionaments i referents. Amb una panoràmica tan complexa com la descrita quedaria malparat el poder judicial, perquè la desobediència a la legalitat espanyola serà reiterativa per acatar la catalana, malgrat que impugnada. Quedaran nets de culpa els actors principals del rupturisme persistent? Sense la mínima redempció del pecat original –negació del pacte fiscal del 2012-  no esperem cap miracle. Es requereix la rectificació formal d’uns i d’altres per escurçar llargs temps de desentesa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/8/2017