Amnèsia de la corrupció

La corrupció dels partits polítics ha estat el secret més ben guardat durant dècades. Però, quasi tot s’acaba sabent. D’aquí ve la seva perdició.

Els tribunals del regne d’Espanya no donen l’abast per netejar les clavegueres del país. Les muntanyes de paperassa i la longevitat dels processos són les millors defenses del corrupte. L’arma del temps i de l’amnèsia han esdevingut un clàssics en el manual de l’advocacia en boca dels seus clients. La infanta de Borbó que va crear escola: “No ho sé, no me’n recordo, no em consta, ho desconec, ho portava el meu marit...”. Acusats i testimonis es declaren desmemoriats crònics quan trepitgen el tribunal. La culpabilitat es volatilitza. El curset intensiu de pregunta-resposta amb els seus defensors  converteixen la sessió en una actuació robòtica al detall. Però els humans, dotats de sentiments, no som robots. L’èxit judicial mai és perfecte ni mecanitzat com es voldria. Les relliscades són inevitables i els paranys de l’adversari múltiples. Per això “és més fàcil atrapar un mentider –també davant del jutge- que a un coix”. Declarar com a postveritat uns fets falsos o mitges veritats per aconseguir la impunitat perjudiquen més la innocència. Si el testimoni no pot mentir, què li passa de fer-ho? Res de res. Més inaudit, però, quan la corrupció comprovada i gravada no és admesa a tràmit per una fiscalia emparada.  “Operació Catalunya” confirmada en “Clocas de Interior” és l’escàndol més recent d’agermanament entre el poder executiu i el judicial del govern. Els tres exemples clàssics fins ara –Nóos, Millet i Gürtel-  tots en actiu perquè cap sentència s’ha tancat del tot ni aplicat en ferm, posen la democràcia espanyola potes enlaire. Cap membre vinculat a la casa reial ja jutjat, polítics capbussats en suborns empresarials i governants de primera línia  s’han disculpat mai o dimitit per la seva immoralitat pública durant anys. Destacats expolítics del PP inculpats han reproduit davant del jutge el mateix disc apel·lant ignorància, desmemòria del passat i consciència tranquil·la. Faltava la cirereta del pastís: Rajoy. S’ha declarat un perfecte ignorant de la comptabilitat del partit després de 35 anys amb càrrecs múltiples fins la presidència. Des d’ara queda sentenciat el divorci entre política i economia.  Té poders màgics d’hipnosi per seduir fiscals i capgirar la realitat o viu en estat de letargia permanent? Electors fastiguejats de tanta corrupció, com seguiu omplint urnes amb paperetes del PP? Espanya és un país seduït, ignorant, amnèsic o perdonavides? Potser no hi ha res millor que la dreta espanyola quan l’esquerra es disputa el poder a bufetades. Aleshores l’adagi mereix tot el reconeixement: Val més boig conegut que savi per conèixer”. Si se’l vota pel poder econòmic o ideologia de  butxaca, caldrà reconèixer també que “Qui troba bon padrí, ja ha recorregut mig camí”. Poc importa per a molts com serà l’altra meitat, perquè “qui dia passa any empeny”. Així va el país, a bots i a empentes.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 11/8/2017