Quant més s'apropa el fatífic 1 d'octubre més gruixuts i alts es fan els murs de resistència. Les hipotètiques solucions polítiques estan a la deriva en espera del dia D. Ara confien en l'omnipotència dels tribunals.
El
de Rajoy, del PSOE i el procés català. Tres laberints incomunicats sense cap
enginyeria de retrobament i connexió. Tres mons d'interessos específics farcits
de conflictes interns. Com poden avenir-se si dins de casa ja no conviuen
pacíficament? La lluita pel poder és el comú denominador sota dues paradoxes:
la igualtat de tots els espanyols i la plurinacionalitat històrica. Dos termes
de difícil conciliació en un puzle de 17 autonomies filles d'una
constitucionalitat multiforme i anacrònica alhora. Governar bé amb ideologies
partidistes oposades no és fàcil sense compartir renúncies recíproques de gran calatge.
El PP amb aparences d’unitat modèlica
demana sensatesa als catalans mentre cohabita
en una corrupció intensiva i extensiva sense precedents. On està el sentit comú
de Rajoy? El PSOE andalús ha aixecat la bandera de la igualtat contra l'Espanya
de Pedro Sánchez més tolerant amb la peculiaritat catalana. Les turbulències
del partit després del Congrés continuen latents amb diferències remarcables.
PP-PSOE comparteixen l’animadversió al referèndum com un conflicte nacional
sense ànims d'entesa. Només els sanchistes
busquen un viarany d'urgència abans de l'1-O contra el desafiament de
Rajoy, mentre la ‘caudilla andaluza’
secunda la feina dels tribunals i la intransigència estatal torpedinant singularitats. L'oligarquia dels terratinents surenys la van dur a l'altar autonòmic per combatre l'economia asimètrica
amb duresa per tal de no perdre els drets d'un PER agrari vergonyós. On és
l'estabilitat socialista de l'esquerra, alternativa del govern conservador? La
mudesa de la baronia adversa a la renovació fa pujar el baròmetre del CIS
mantenint l'equidistància amb el PP contra l'independentisme. Maltractant
Catalunya no aconseguiran superar-se ni minimitzar les desavinences contra la
catalanitat. Han calgut cinc anys de confrontació intensa per fer veure al
socialisme espanyol que el cafè hispànic aigualit com a panacea autonòmica és
un error de principis. Si ara accepten l'Espanya “nació de nacions”, per què no la van reconèixer quan eren
inquilins de la Moncloa? Una reconquesta oportunista no seduirà els catalans.
La claudicació d'última hora és del tot improbable. Les falses promeses
estatutàries van crear una escola d'incredulitat socialista. Per tornar al
carril de l'Estatut 2006 abans de l'1-O és tard i sense efectes com
l'immobilisme del PP. L'autogovern català pot patir un daltabaix temporal
seriós per les plagues repressives anunciades, però, res continuarà igual per a
Espanya i Catalunya. A més repressió més resistència. La història és la mestra
més sàvia per damunt de la logística i del sentit comú, el menys comú per a
molts polítics i governants.
Ramon
Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 10/7/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada