Sortides d’emergència

El 22 de maig sembla una data política tabú. És el llindar per investir un president o convocar noves eleccions. La mà esquerra del Parlament haurà trobat la fórmula mixta per no declarar-se vençut als tribunals de l'Estat?

Arriba la traca final. Més Puigdemont i més Sánchez sota el paraigua de la recent llei de presidència telemàtica. El rebuig democràtic dels dos candidats pel TC acabarà en un pla D, provisional, per evitar el pla E d’unes eleccions aventurades. El quart candidat proposat serà un president vicari en espera del desenllaç d’un Puigdemont pendent de la justícia alemanya, el desenllaç de les euroordres i els judicis dels empresonats previstos per a la tardor. Aleshores arribarà el moment més crític del procés paralitzat: una investidura inequívoca amb noves eleccions. Les sentències faran de termòmetre electoral. Abans del 22 de maig, amb un  espetec de focs aparentment artificials per a l’espanyolisme, s’enterrarà el 155 tornant a la normalitat institucional sense enganys? El 21-D sempre serà el referent de la legalitat democràtica malgrat les traves dels tribunals comandats per l’executiu central. La democràcia de les urnes marcarà els tempos oportuns per implementar la república sobre una base popular més o menys eixamplada. Haurà estat la cursa més accelerada del procés, a contrarellotge  del calendari. Una vergonya als ulls de la justícia europea pel menyspreu espanyol a les seves pròpies urnes electorals i la confusió ridícula interna entre l’autoritat judicial, policial i ministerial. La CUP veurà recompensada la seva tossuderia cap a la tardor, si ara sap cedir els seus vots sense recels en aquest impàs d'un president transitori sense exigències del nom. Tot un joc d’equilibris  amb els riscos de l’atzar, la inseguretat d’un futur millor o pitjor que el present. Seria un pla més realista si el govern espanyol restés immutable com a simple observador. Malauradament, no es quedarà amb els braços creuats i les batalles continuaran dia rere dia per desbaratar els objectius d’una Catalunya lliure i progressista. És preferible aterrar per la porta d’emergència abans que el 155 deixi una Generalitat desconeguda. El rovell del conflicte continuarà amb una pregunta  que incomoda moltíssims espanyols: Per què volen marxar d’Espanya més de dos milions de catalans? Cal refer ponts trencats per respondre-la i entendre el passat i present de Catalunya. Un govern efectiu esponjarà, almenys, el cor dels empresonats amb l'esperança que es mourà quelcom per trencar els seus barrots. Els errors són bilaterals: l’esmicolament de l'Estatut 2006, el desencert d’una DUI simbòlica, la repressió  de l'1-O i la victòria 21-D refusada. El còctel dels quatre ingredients ha estat la presó, l’exili i el 155. Tres nusos estranguladors del diàleg. Els fills i famílies dels ostatges són innocents. Condemnar-los per la suposada mà negra de l'independentisme i oblidar-se de la brutalitat de l'1-O seria una violació democràtica. L’arma de la unitat patriòtica està superada com el sistema de finançament autonòmic cadavèric. Per què enganyar-nos més? El gran poder del país és l’econòmic. La  llibertat, la salut i la cartera són els tres baluards més preuats del ciutadà. Aquesta és l’essència del conflicte que l’Estat no vol abordar amagat a l’ombra convencional de la uniformitat nacional, ideològica i financera.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 6/5/2018