El procés basc sense ETA (NE)

La pau d’ETA obre  nous camins al sobiranisme basc i català que lamenta el PP. El terrorisme era una font de vots. Ara necessiten dels conflictes independentistes per continuar a la Moncloa. Qui gira l’esquena al diàleg?

Amb violència ETA no va aconseguir el seu objectiu polític. El terror mai ha reeixit com a estratègia d'alliberament popular a costa de milers de víctimes innocents. Per això abandona definitivament - autocrítica massa tardana- després de 60 anys inútils de barbàrie.  El model català del pacifisme és la ruta que ha triat finalment un poble basc cansat de terrorisme, però, decidit a segregar-se d'Espanya, malgrat un pacte fiscal privilegiat del 78, envejat per altres autonomies tant o més autosuficients. Què més volen!, ens preguntem. A l’Estat li ha entrat una segona pedra a la sabata, difícil d'expulsar. Una a cada peu. Què tenen de rar els catalans i bascos que vulguin marxar de la casa paterna del regne d'Espanya? Com a casa no hi res! Quan el tracte és l'adequat, just i afectuós, és ben cert. Els dos pobles fa segles que tenen la majoria d'edat i no aconsegueixen emancipar-se per créixer sense obstruccions. Són retinguts a la força com peces de caça major imprescindibles. Són els dos ostatges més preuats per a la subsistència nacional comuna. Qui pot imaginar-se, per un moment, un mapa polític espanyol sense els dos triangles basc i català? El "poderoso caballero don dinero" de l'Estat no podria existir sense aquestes dues cames regionals avesat a la bicoca centralista i colonial per tradició. Dos qualificatius que contradiuen un país que presumeix de democràcia imposant silenci i lleis jurídiques a mida contra el dret a decidir. La quota basca, amagada entre els furs històrics d'Euskadi i Navarra, fou una concessió sota la pressió de les armes etarres que ni la Constitució va fer callar. La saba de l'independentisme mai ha mort. L'error de negar les urnes referendàries fins quan persistirà? Si no es pot empresonat un poble sencer, menys dos. El civisme i el diàleg són els aliats necessaris de la justícia i dels drets universals. Les lectures polítiques de la dissolució d’ETA respon a aquesta realitat. Unes a favor de les víctimes –exclusivament- com M. Rajoy a qui deu el rèdit electoral de dues investidures, i altres a la reconciliació popular amb l’apropament de presos sense condonació de pena. El perdó que l’organització ha demanat a la societat s’ha rebut amb braços creuats, cors i ments tancades pels conservadors. Amb una actitud habitual d’enquistament i fredor, negant el diàleg. Cap president d’Espanya vol obrir la porta d’un referèndum pactat amagats sota el pali constitucional. Si bascos i catalans no són escoltats, l’economia nacional s’exposa a perdre les seves locomotores.  Un apocalipsi indescriptible. La solidaritat interregional no pot ser la pedra màgica  permanent. És un engany administratiu col·lectiu. La simetria econòmica no pot imposar-se en un país asimètric econòmicament. Durant 40 anys d'aportacions generoses de cinc autonomies no han aconseguit fer remuntar les més deficitàries per falta d'emprenedoria i creativitat pròpia. S'imposa un canvi radical de fiscalitat federal i associativa.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 6/5/2018

.