Tenim President sense consellers oficialitzats. No són del gust de Moncloa. El 155 s’imposa, novament, a les urnes del 21-D. El colonialisme espanyol ha fet pinya amb el tripartit unionista contra la democràcia legítima del poble català.
El
tripartit aliat del 155 ha paralitzat el govern del president Torra vetant la
publicació dels consellers en el DOGC. Primer assalt d’una nova cursa d’obstacles.
Fins quan l'escalada de provocacions? No és problema de consellers il·legals,
sinó de com compaginar un 155 actiu amb la constitució del govern català. Dos
elements incompatibles alhora. Un bucle entre la restitució dels símbols
enderrocats i la força de la llei selectiva. La llei de les urnes no compta?
Una confrontació judicial i política entre un Llarena que nega l'excarceració dels
consellers i un Rajoy que voldria barreres aixecades per aprovar pressupostos
amb permís del PNB que els condiciona al 155 desactivat. Un triangle conflictiu
que es retroalimenta amb batalles electorals camuflades. On està el 'NO és NO' de P. Sánchez contra la
investidura de M. Rajoy? Ara ha esdevingut el segon soci i crossa contra la
qüestió catalana. El bipartidisme tradicional
no vol ser abatut pel neofalagisme creixent de Rivera. Tots a costa i contra
Catalunya, al preu que sigui. Una Catalunya que tant odien com necessiten per
salvar l’economia espanyola. Ser espanyol i català de conveniència és un
fariseisme de butxaca i de partidisme. Matrimonis disfressats d’oportunisme
fins la batalla campal dels comicis. La hipocresia política -falsament unionista- no acovardirà dos
milions de sobiranistes amb la por de l'enduriment penal. El país s’ha
convertit en una selva del poder, una croada a l’estil del 36, la llei del més
fort. Qui devora a qui? On està el servidor públic i democràtic de la
ciutadania? Un nou corró del 155 podria ser apocalíptic per a les institucions
catalanes més sagrades: escola, policia autonòmica i poders mediàtics (ràdio i TV 3). No siguem
ingenus inculpant només Madrid de tots els mals de casa. Els Comuns-Podem, en els llimbs de l’ambigüitat
habitual, esperen el tren de la millor oferta. No saben ni expliquen què volen, només la cadira. El PSC
està fent el llit al seu germà gran per recuperar la Moncloa. On està el dret a
decidir del gran socialisme autonòmic que s'omplia la boca de catalanista? Se
l'ha engolit un PSOE famolenc que veu perillar el graner andalús assetjat per
Rivera. Necessita el coixí d'Iceta -que hi cau de quatre grapes- per compensar
altres dèficits territorials. Al PPC residual li sobren comentaris. El tripartit
s’ha confabulat per cavar la tomba als empresonats –que voldria veure
inhabilitats- amb noves eines jurídiques
de rebel·lió a fi d’escarmentar futurs líders imitadors. Aquell bipartidisme de
l'engany - "apoyaré"- i de
les signatures va enterrar l'Estatut català al Congrés i al TC. D’ençà que
plora la criatura. Ara, amb el nou soci de C’s pretenen sepultar un poble que
no ha emmudit mai exigint els seus drets. S'acosta l'hora de la gran sacsejada
sobiranista, del gran compromís col·lectiu: la llista o bloc únic per afrontar una consulta vinculant o
comicis plebiscitaris. L’hora de la radicalitat republicana de la CUP, potser.
Amb petites barques partidistes Catalunya no solcarà les aigües turbulentes del
nacionalisme espanyol, aparentment unit, però, maldestre i malfiador. Cal un
sol creuer de gran cabuda i calatge per afrontar la bravura d’alta mar. Si
Espanya s’ha aliat amb els seus tribunals exprés, Catalunya necessita de la
justícia europea per afrontar envestides ferotges contra l'excepcionalitat,
fins que la bonança de la normalitat
arribi al port de la concòrdia,
unida o separada d’Espanya.
Ramon
Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/5/2018
.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada