Horitzons del nou 155

El MHP Quim Torra vols començar a caminar, però, el govern central li posa traves. La democràcia és sectorial o s'ha de comprar a l'oligarquia espanyola? Els catalans encara no paguem prou per ser almenys autònoms, no independents?

L’actualització del 155 està aparcada a la cantonada. Serà la resposta negativa i habitual al diàleg  demanat per  Quim Torra a M. Rajoy? El portaveu del govern central s'ha erigit jutge novament: actuaran si algun ostatge polític és nomenat conseller. Quina llei ho prohibeix? El sentit comú personal no pot sentenciar ningú contra uns drets intactes. El govern estatal avisa i amenaça –un llenguatge massa habitual- amb un nou 155 sense eleccions i un govern català exprés, a dit, contra el 21-D. Dictadura a la carta, ara sense policia, només jutges i fiscals. Qui provoca desobeir? Promou la destrucció de les urnes, les institucions malmeses i els dos pilars de la societat catalana: l’escola i la TV autonòmica. El tripartit del 155 (PP, PSOE, C’s) estan engreixinant la maquinària de la Moncloa per enderrocar Catalunya. Un bombardeig al·legòric, però, efectiu políticament. Obliden el principal: les persones d’un poble que pensen, parlen i actuen. Els tres eixos de l’escola, els mitjans de comunicació i la internalització del conflicte són imparables. El més sagrat d'una família són els fills que s'eduquen en l'escola que volen els pares. Dues generacions d'immersió lingüística en català són indestructibles. Les armes electorals del partidisme unionista no podran amb l'ADN sobiranista de dos milions de votants. Com emmudiran les emissores i els poders mediàtics de comunicació? Moncloa ha advertit del seguiment primmirat de les finances de la Generalitat perquè no li agrada el camí i el tarannà del president investit. Cap novetat. El desgrat és recíproc, d'aquí neix el conflicte. Els catalans no som mesells. Són imprevisibles les reaccions populars amb l'arma poderosa del pacifisme. La CUP és una bombona d'oxigen excepcional que manté viu l'independentisme radical, més que racional a vegades. És d'agrair, detestar o vigilar la seva clau decisiva? Instal·lats en la rereguarda política sense càrrecs de govern estan a l'aguait dels estirabots legislatius i judicials. No tornaran les tensions àlgides i cruentes de l’octubre passat, esperem. El carrer és de tots, però la llibertat per decidir també. La legitimitat d’un govern català lluitarà contra la tossudesa centralista a no parlar de tot sense condicions. El carreró de la covardia tindrà una sola sortida: la mediació internacional amb un referèndum vinculant. Seria el retorn a la normalitat bilateral respectant la voluntat majoritària de les urnes com va fer Escòcia i el Quebec. Sempre dins del marc europeu. Li queda a Espanya alguna porta més per barrar? Prou de presoners preventius. L'imperi de la llei ha d'obrir comportes per desaiguar venjances abans no rebenti el seu dic contra els drets legals i legítims de l’autodeterminació universal i deixar de fer el ridícul davant dels tribunals europeus. El Parlament català és l'autoritat suprema, agradi o no a l’Estat, per legislar en el seu àmbit i convocar comicis si calgués. La provisionalitat no serà eterna. Què podrà més, la força republicana del sobiranisme o la tolerància d’una entesa bilateral? Posar urnes no es rebel·lió ni desobediència. Una al·lèrgia persistent a la democràcia autonòmica i a la justícia europea suposaria el retorn d’Espanya al seu trist passat dictatorial. 

Ramon Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 19/5/2018