Aventura d'unes eleccions

Tots els resultats dels comicis electorals són imprevisibles. D’aquí la temença. És una aventura. A Catalunya seria la cara o creu del seu futur social i polític llarg temps amb unes possibles seqüeles poc desitjades.

Aventura d'unes eleccions (I)

Per definició tota aventura entranya els riscos de l’atzar –el futur incert- i la inseguretat de millorar el present. Cap polític té una bola de vidre per encarrilar exitosament el destí del sobiranisme i donar resposta a una pregunta que incòmoda molts espanyols: Per què volen marxar d’Espanya més de dos milions de catalans? És l’ou del conflicte i l’origen dels drets històrics mal compartits. Puigdemont vol honorar la seva legitimitat del 21-D amb perseverança en contra l’executiu estatal i la decisió dels tribunals. Els empresonats, però, demanen un govern efectiu amb l'esperança que així quelcom es mourà per trencar els seus barrots. Un impàs polític que frena tota conciliació i divideix els partits sobiranistes. La solució  més immediata passa per reconèixer els mutus errors i encerts –de dins i de fora- que ens han dut fins aquí: el trencament de l'Estatut orgànic del 2006, el desencert d'una DUI, la resposta policial fallida de l'1-O i la victòria de la majoria independentista el 21-D. Uns ingredients que han propiciat el còctel enverinat de la presó, l’exili i el 155. Tres nusos estranguladors que uns volen desfer tornant a l'estatus anterior fins recuperar els plats trencats, mentre d’altres prefereixen abastar l'objectiu final de la república amb la desobediència il·limitada. La via del diàleg o de la ruptura definitiva. Si la immaduresa del procés va portar repressió desmesurada la prudència del polític savi és negociar, però, sense presos, rancúnies ni imputats. La presó preventiva com a tal és injustificable, és venjança social que castiga persones innocents del seu entorn. Les dues bandes tenen deures recíprocs pendents que la balança de la justícia ha de sospesar. Condemnar només la mà negra de l'independentisme i oblidar-se de la barbàrie policial de l'1-O és una  il·legalitat tan flagrant com els empresonaments de mig any. La inhabilitació professional –post judici- semblaria la sentència més equànime i efectiva com a solució  punitiva, si fora inevitable, per impedir la reincidència. Cal asserenar els ànims sobiranistes i aprofitar els asos disponibles per formar govern efectiu, -un president provisional almenys- i vàlid als ulls de l'Estat, en espera del retorn sense data del presidenciable Puigdemont per imperatiu de la justícia europea neutral. Es repetirà la versió Tarradellas? Mentrestant, cal desfer-se del camí autonòmic cadavèric fent servir la millor de les armes: la força i motor de l'economia catalana sense cap segregació territorial com objectiu primordial immediat. En la segona part justificaré com defensar legítimament aquest bastió de l’economia singular de les quatre autonomies espanyoles autosuficients sense marginar les restants. La batalla del poder polític no és qüestió de fronteres territorials ni de tribunals manipulats, sinó del poder econòmic regional i la butxaca dels ciutadans. Quin sentit tindria un separatisme simplement ideològic i cultural sense els recursos financers propis? No estaríem patint el xoc frontal d’haver negociat a temps un simple pacte fiscal proposat el 2012. La guspira que va incendiar el bosc no trobarà l’aigua apaivagadora en unes noves eleccions sense respectar la raó majoritària dels drets dels demòcrates.

Aventura d'unes eleccions (II)

La reforma integral del sistema de finançament que necessita Catalunya al costat de Madrid, Balears i la Comunitat Valenciana auguren un èxit rotund contra una Espanya pidolaire i abusiva de la solidaritat aliena. Per què un terç de la població espanyola ha de sustentar els dos terços restants? Després de 40 anys de subvencionisme sistemàtic – massa procliu amb la vagància territorial- és hora que les regions més deficitàries emprenguin la reforma agrària o industrial més adequada trencant motllos d’autoinsuficiència. Menys immobilisme latifundista i més emprenedoria individual. La simetria econòmica ha mort, perquè els nivells de vida regionals són heterogenis com la renda per càpita. La rebel·lió de la butxaca és més poderosa que la força de la unitat constitucional. Els estómacs i l'ambició legitima per justícia no entenen de patriotisme. En aquest context més de mitja Catalunya pujarien al carro de la reducció d'impostos estatals. La negociació és indefugible. No empresonaran 3 o 4 milions de catalans per no ingressar uns tributs desmesurats. No embargaran massivament salaris ni habitatges de lloguer o en propietat. És impensable una guerra social per una fiscalitat injusta. El camí de la hisenda autonòmica pròpia o federal és la sortida més viable per a les comunitats autosuficients. Catalunya no estaria sola en un marc reivindicatiu de les autonomies més contributives que receptores. Aquí tindríem la resposta a la pregunta inicial. A un tractament just i respectuós a la singularitat catalana abandonarien la necessitat del secessionisme. Per a molts –no tots- la patata calenta del conflicte històric no és territorial sinó econòmic. L’exemple dels bascos ho ratifica. Aquesta tasca de mitja legislatura aniria acompanyada de dos objectius sobiranistes comuns: recuperar íntegrament les institucions segrestades pels 155 i ampliar la base social dels catalanisme per obrir fronteres a una futura república per mediació europea, mitjançant un referèndum acordat. L’eficiència prudent no permet cremar etapes. Tampoc sembla prou eficaç –ja comprovat amb un 155 teledirigit des de Moncloa- l’apedaçament del Parlament amb una presidència a distància o delegada. Una discussió baladí quan es descarten unes eleccions, que desagraden a la majoria unionista i separatista. L’involucionisme degradant del 155 no pot sobrepassar del 22 de maig per defugir eleccions. Unes eleccions combatives sense precedents que es polaritzarien en dues llistes úniques per supervivència: independentistes i unionistes. No tindria cabuda el partidisme aïllat després del fracàs negociador de mig any. Les baralles internes no fructifiquen o tardíament i amb mala qualitat. Qui augura l’èxit de qui? En el pitjor dels casos sortirien uns resultats semblants, el caos continuista de confrontació i la implantació del regne del 155 a perpetuïtat. Sense majoria suficient una república unilateral sortida de la transgressió legal tampoc encaixaria a Europa, únic refugi mediador per sortir de la gàbia constitucional  sota l’empara dels drets d’autodeterminació universal dels pobles.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 5/5/2018

.