Empatia, política i mentida

Quan la governança d'un Estat viu sota el xantatge dels partits la política esdevé una cursa d'entrebancs. Si la mentida es fa sistèmica  l'empatia amb el ciutadà és nul·la. Aquesta joia només es troba en una democràcia sincera de dalt a baix.

El president Sánchez es veu  acorralat i amb molts fronts oberts que criden la resistència ministerial. Va rebre una lliçó de democràcia al Canadà, un model de llibertat com Escòcia. Reconeix que el conflicte Espanya-Catalunya només té resposta des de la política i la legalitat, no la judicatura. Convindrà que si és democràtica serà flexible i actual, mai dictatorial i enquistada. Les campanes de les reformes repiquen incessants. Al desert? Per què continuen presos per ordre judicials nou polítics no delictius? És absurd parlar d'indults sobre uns presumptes innocents sense judici, sentència i condemna. En quins criteris d'objectivitat universal es basa la justícia espanyola per retenir durant un any nou polítics en presó preventiva? Només hi ha una resposta que els jutges reconeixen implícitament: la venjança. La fugida dels exiliats l'han de pagar ells amb l'excusa del risc de ser burlats d'igual forma buscant  justícia europea, que no troben als tribunals d'Espanya. Imposen un càstig  per evitar més euroordres humiliants, sabent a consciència que la intrusió en el món polític no és de la seva incumbència. La divisió dels tres poders espanyols és eufemística. Per tapar aquesta vergonya ve el muntatge d’un diàleg fictici que Sánchez resumeix en dues estratègies surrealistes: els catalans han de parlar entre ells i que la majoria social de Catalunya no és independentista. Si el 47,8% ho és, la resta són tots espanyolistes? No existeixen indecisos, neutrals, abstencionistes, segons ell. Un sil·logisme incoherent per esquivar el problema bilateral Espanya-Catalunya. La falsificació de la realitat s'intenta sostenir sobre dues  mentides: Catalunya  no va tenir majoria en els dos referèndums últims (9N i 1-O) quan la victòria independentista  va ser apoteòsica en les dues ocasions, i que la majoria catalana demana més autogovern. Com ho sap sense cap consulta oficial i pactada? Ara reconeix que van existir dos referèndums, negats i condemnats per Rajoy amb judicis, inhabilitacions i presó dels líders. Com a colofó de la indecència política el president oblida la majoria independentista del Parlament 21D, comicis legals del seu antecessor en el marc del 155 signat pels PSOE. Un cúmul de despropòsits que no portaran la solució, amb més autogovern autonòmic postís. L'Estatut originari va quedar fulminat definitivament el 2010. Les simples promeses són somnis d’intencions gens creïbles. L’actitud diplomàtica  del president Trudeau  va ser de  respecte als afers estatals aliens. Va escoltar amb resignació i esperança un pronunciament solemne de Sánchez: 'El meu govern té un full de ruta clar per resoldre un conflicte polític". Quin és? Els catalans afectats fa set anys que s’ho pregunten i ho demanen a Moncloa. Així sigui, podria pensar el mandatari canadenc amb el desig de que l'empatia al·ludida per Sánchez contagiï el territori  nacional i autonòmic amb una democràcia més real, que només veurà la llum amb un referèndum –a la quebequesa- avalat pel suport internacional. Estarem a les antípodes de la solució mentre no arribi la veu del poble.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/9/2018