Qui i què genera divisió ciutadana?

El cercle polític entre Catalunya i Espanya es va estrenyent. Urgeix una solució definitiva i valenta, sense pedaços, abans d'un esclat irreparable. La sensatesa popular i política apunten el mateix objetiiu: un referèndum oficial i vinculant.

L'Estat administra el territori i la macro economia. La Generalitat les institucions i la població. La sagrada unió espanyola i la paradoxa d’un Estat de dret amb presos polítics porten  esculpit el seu patriotisme colonial fa segles. Per això, Catalunya mai podrà marxar d'Espanya, argumenten. Com a regió rica i productiva és el llevat econòmic, la pedra angular de la subsistència del país i la garantia de l'aportació nacional. Aquesta singularitat catalana controlada és el certificat que exhibeix el ministre Borrell per Europa i Nova York al servei de l’Espanya oficial, no la real. Lamenta les imatges sagnants de l'1-O per fer un referèndum, però, continua negant aquest dret universal sense exclusions i pacíficament. Qui genera la divisió catalana inexistent, però,  desitjada per alguns a fi d’intervenir-hi amb un segon 155? Els qui no volen ser espanyols i són obligats ser-ho o els catalans unionistes envoltats d’independentistes legítims? Fem un referèndum, sortirem de dubtes i sabrem quina majoria preval. No és problema d'emocions, del 47,8%, ni d’unilateralitat. Pluralitat i convivència no són antagònics. És qüestió d'urnes, senyor ministre, i de manca de llibertat bilateral perquè impera l’autoritarisme heretat també pel govern de Sánchez, que pateix immaduresa negociadora en un Congrés recolzat per alguns jutges que no amaguen un odi incendiari, ofensiu i corporatiu a la catalanitat. Catalunya va ser i continua essent territori triat per Franco amb el càstig de mantenir els seus correligionaris. Per això hi va invertir més, per ser explotat aprofitant l'emprenedoria d'un poble generador de riquesa.  Aquí està el bressol del conflicte actual després de picar pedra des del 1714. Els catalans com podien dir 'no' al referèndum constitucional sobre el règim del 78 quan començaven a respirar aire (peix al cove) malgrat l'aportació -sense retorn- del 8% del seu PIB? On està el principi d'ordinalitat (no pagar més del que reps)? Durant 40 anys d'espoli la població catalana s'ha cansat de tanta generositat i presa de pèl veient com de la tercera comunitat aportadora passa a ser l’onzena com a receptora. Un empobriment en tota regla sota el silenci de la mordassa del bipartidisme nacional. La crucifixió de l'Estatut va rematar l'alliberament econòmic bàsic que suposava una peculiaritat estatutària de mínims. L'explosió del 9-N, 1 i 27-O és el crit popular de "no podem aguantar” més asfixia, injustícia i maltractament. Aquí estem després de la brutal pallissa policial obviant les sis manifestacions col·lectives 11-S d'un poble cívic. La provocació exterior està buscant escletxes d’entrada. No pequen d'ingenuïtat fent trampes al solitari. La desunió entre files independentistes que enfosqueixen objectius comuns és la millor aliada de l'espanyolisme. Les tres òrbites del sobiranisme són preocupants. La pressa del PDeCat contrasta amb els nous tempos d'espera d’ERC i el crit de desobediència de la CUP. El teixit de la història ja té pedaços i cosits. Per què posem a prova les costures enlloc de reforçar-les? La resposta només la té el poble, ni els polítics ni la judicatura. Ho sap Espanya. Per això s'hi oposa, perquè el resultat de les urnes és incert i molt crític. La història s'escriu cada dia, quan recula o rectifica i quan progressa. La memòria recordarà els presos i exiliats que van reforçar els fonaments de la llibertat d'un poble lluitador. Polítics i partits, feu-los costat amb  els fets d'una llista electoral unitària per reescriure i recuperar la República Catalana abans de 20 anys, una eternitat.

Ramon Mas Sanglas  - Sta. Eugènia de Berga,22/9/2018