El fangar de màsters i titulitis

Les discussions acadèmiques entre diputats ha esdevingut un galliner d'acusacions impropi d'un Congrés. Han oblidat ses senyories  la funció de legislar i servir al ciutadà que per això cobren? Per ètica i professionalitat no converteixen la Cambra en un camp de batalla pel poder i la venjança personal.

Què li importa al ciutadà la titulació acadèmica dels polítics? Un rave. Passa de picabaralles i lluites personals per escalar la Moncloa. Una guerra ridícula de titulitis per abatre un enemic electoral. El ciutadà només exigeix i espera dels seus diputats, senadors, alcaldes, consellers i regidors  un bon servei, no una marca plus en títols universitaris legals aconseguits per la porta oficial o del darrere, lamentablement. La primera virtut d'un mandatari és l'ètica i professionalitat pel càrrec que ocupa com a persona, no la col·lecció de llicenciatures, màsters i doctorats. Per què a José Montilla, batxiller i amb estudis de formació professional, a qui no se reconeix cap carrera superior acabada va ser un MHP de la Generalitat malgrat certes limitacions evidents? Aleshores no estava de moda la guerra d'escons per motius acadèmics. Entre els requisits per concórrer les llistes electorals mai ha figurat l'obligació de presentar, prèviament, el currículum personal atapeït de diplomes. A més formació  correspon, teòricament, millor preparació per exercir una professió. La praxis ho demostra, més que empaperant parets de despatxos o el rebedor de la consulta amb certificats de carreres i congressos d'alt rang cursats a l’estranger o universitats de prestigi. El Congrés de diputats és per fer política, per legislar per a tots els ciutadans a qui representen per delegació electoral i no per tirar-se els plats per enderrocar el contrincant. No els paguem per competir entre ells i depurar misèries polítiques o irregularitats docents exhibint dreceres i  falsificacions. La docència seriosa  no es mereix cap ignomínia parlamentària. Fer servir d'esquer la veracitat dels títols per pescar escons o de revenja és roïnesa.  Furgar en la vida particular és una feina periodística discutible, inversemblant i fanàtica per a un  polític a costa de l'honorabilitat aliena. Si l'interessat sap que li poden buscar les pessigolles al càrrec en descrèdit del partit, per què s exposa a la mentida i a ser caçat? Els tribunals tenen feines més rellevants que escodrinyar denúncies sobre historials universitaris. És penós concloure amb la cita evangèlica: "qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra". Per què s’han destruït cinc mil e-mails de la universitat madrilenya epicentre d’aquest incendi acadèmic? Desconeixem encara l’abast final en plena efervescència.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 16/9/2018