El túnel del diàleg

La reacció contra l'èxit aclaparador de l'11S no s'ha fet esperar. Les dues Càmeres van aixecar novament el mur oficial per parlar de tot menys d'independència i autodeterminació. La democràcia del país torna a saltar pels aires una vegada més.

Ara sí, ara no. Què ens falla tant als humans per no posar-nos d'acord? El món animal té un modus vivendi i relacional més simplista sense la racionalitat competitiva que ens enorgulleix. Per què en fem tan mal ús de la nostra raó? Les clarianes del diàleg en el bosc polític Espanya-Catalunya són cada dia menys transparents i més transitòries. El resplendor de la Diada es va enfosquir l'endemà mateix en les dues Càmeres estatals. Al Congrés el PSOE pacta amb PDeCat una moció inicial de diàleg sense límits, però, el diputat socialista Zaragoza tanca la porta a parlar d'independència. Un gerro d'aigua freda que ERC esquiva. Al Senat els tres partits artífex del 155 voten contra el dret d'autodeterminació dels catalans. Un segon  xàfec que trenca la voluntat negociadora del grup PDeCat retirant la seva moció conjunta amb el PSOE. Reapareix l'era Rajoy sense matisos? El bipartidisme espanyol no ha mort. L'ànima de la unitat nacional sembla eterna sota el pal.li del règim petrificat del 78. L’acció-reacció apunta al milió de manifestants de l'11S com el causant de la paràlisi-trampa. L'unionisme espanyol no ha pogut pair el tsunami independentista del carrer exigint urnes i llibertat de presos polítics. Però, la cirereta del pastís  la van posar dos diputats de l’esquerra europea demanant al president Juncker que visiti els nou presos polítics catalans i després justifiqui què hi fan tancats sense judici. Un toc sever d’atenció a la justícia espanyola polititzada. La tempesta del Congrés, amb llamps i trons, va culminar amb la batalla dels màsters i la tesi doctoral del president després de la segona dimissió ministerial pel mateix tema. Una estratègia per diluir la qüestió catalana i ennuvolar el sol radiant de la Diada? Les tenebres en el túnel de l'entesa albiren una llum tènue malgrat reconèixer que Catalunya és una nació (ministre Borrell). Fins quan no s'esvairà la boira política? Fins no s'imposi la vertadera democràcia que emana del poble i no dels partits. Fins que la deessa cega de la justícia imparcial deixi de mirar els interessos dels poderosos. Fins que el poble català conquereixi el dret de la paraula i de la papereta a les urnes. Fins que les presons i les fronteres no obrin les portes a la llibertat. Fins que la lliure expressió verbal i escrita no s'apoderi  dels carrers i dels mitjans públics sense repressió. Aleshores la llum de la democràcia compartirà regions i nacions del territori. Només l'estrella del diàleg i la força del vot poden estabilitzar un país dividit per raons d'ideologia, autoritarisme i perpetuació del passat. Cap bon polític tem la democràcia d’un referèndum pactat. L’excusa de la llei immutable ofega. Les urnes alliberen. El preu de la llibertat i la democràcia és acceptar la veritat dels resultats imposada per les majories.

Ramon  Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 14/9/2018