Arriba l'era digital escolar

El sistema educatiu català inaugura curs amb una nova llei (LEC) i alguns escolars estrenaran també aules digitals, preparades per a connectar l’ordinador personal. Dues novetats no vinculades directament que inicien una etapa innovadora amb més mitjans tecnològics de progrés, si s’empren adequadament amb els programes adients i es complementen amb un seguiment o avaluació continuada.

D’entrada, s’han fet declaracions capcioses o demagògiques sobre els costos de la nova implantació digitalitzada, fent comparatives irreals entre el finançament del mini portàtil i els preus dels llibres de text, donant a entendre una permuta total. No crec que cap docent pugui prescindir íntegrament del text escrit, cada jornada i tot el curs acadèmic, per més llibres digitals que disposi del mercat, molt limitats encara. Si les enciclopèdies clàssiques dels nostres avis compendiaven en un sol volum totes les matèries elementals, ara l’especialització ho desmembra en àrees per necessitat d’espai i les imatges, quasi inexistents en aquells manuals tan densos. Això és sinònim d’encariment. Si bé és cert, que aquesta barrera no la té el llibre digital, la dependència de la pantalla no pot ser constant per la ineficiència i el cansament. El text escrit s’imposa -encara que parcialment-, per raons pedagògiques i didàctiques de lectura, ús manual de diccionaris i com a recurs directe d’estudi, entre d’altres. L’efectivitat d’un medi no pot convertir-se en fi, per més excel•lències que ofereixi. És la primera confusió popular que ha creat tal suposada substitució, com si l’ordinador fos l’únic bagatge de l’alumne enlloc de la motxilla tradicional. Per tant, el cost final s’incrementa, -molt possiblement- en lloc de minvar, si no s’han reciclat llibres de cursos anteriors, tot i les ajudes públiques. La veu majoritària dels pares en seran testimonis i patidors.

En segon lloc, una reflexió sobre la metodologia de l’aprenentatge. No podem confiar a la màquina els valors de la memòria i l’esforç. Ens brinda les eines de la calculadora i el corrector -per exemple-, però, l’habilitat del càlcul mental i la pràctica de la bona ortografia només s’assimila per voluntat pròpia, no per mecanismes. La visualització més agradable pot estimular la comprensió d’unes gràfiques, d’uns mapes geogràfics, d’unes figures geomètriques o el millor coneixement del cos humà, però, només, si hi col•labora activament l’esforç de la retenció, obtindrem el fruit de l’aprenentatge que comprovarem en els controls. Tot plegat resulta un mètode més engrescador pels recursos interactius, però, no eximeix de l’explicació del professor, per no caure en un autoaprenentatge on line, que podríem fer des de casa.

Tercera consideració pràctica: com i on es fan els resums i l’estudi? És clau saber fer esquemes, quadres sinòptics, subratllats de les idees mestres d’un text,...a més dels exercicis proposats en el dossier o CD digital. La tècnica de la importació del “copia i enganxa” en el full d’un processador de text és absurda com a sistema de resum en consultes a internet. La pròpia expressió escrita manual s’imposa per a millorar els hàbits de redacció i sintetitzar les idees amb un estil personal. L’alumne no és un expert en programari informàtic per destriar les eines que facilitin els seus croquis o textos on estudiar. La pèrdua de temps, que pot suposar la manipulació instrumental, no és fàcilment compensable. No podem convertir cada assignatura en una simple activitat de consulta, ni en una classe de mecanografia.

La quarta premissa és la relació humana. És un valor irrenunciable de l’àmbit escolar. L’aïllament permanent amb la computadora suposaria l’anul•lació de la riquesa del diàleg, fruit de l’explicació grupal. La temptació de la comoditat docent, el deixar fer a cada alumne, és un perill prou fàcil, quan en realitat cal una dedicació més exhaustiva i personalitzada. Per evitar-ho, s’imposa l’alternança de l’exposició oral i la pràctica, caminar junts per afavorir la comunicació i solucionar els dubtes.

La cinquena qüestió que preocupa és l’ús del material digital: el control individual dels rendiments, l’emmagatzematge del treball en fitxers no intercanviables i la dedicació en cada sessió. Existeixen tecnologies avançades d’aules que centralitzen l’activitat de cada alumne amb l’escriptori del professor. Aleshores el seguiment és constant i actiu. Crec que no arribarem a tant, per a començar. Podran endur-se treballs a casa via intranet de l’escola? Com prepararan uns exàmens fora de la classe si els continguts de la matèria queden a l’aula? Caldrà necessàriament la duplicitat del llibre de text i el digital com a complement o a l'inrevès? Incògnites que cada centre i les editorials aniran responent a base del temps i l’experiència abans de l’abolició definitiva del paper, si mai arriba.

Esperem que l’era de la “mega"” o la “giga” saviesa no comporti incidències greus de funcionament, connectivitat o avaries per mal ús. El respecte al nou instrumental serà un hàbit que caldrà inculcar des del primer dia per evitar disgustos. Només amb l’equilibri entre la presència viva del “magister dixit” i l’eficàcia de les noves eines, podrem millorar els resultats escolars combinant esforç i tecnologia.

Ramon Mas Sanglas
Docent
12/9/2009
http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53788544355&ID_PAGINA=22919&ID_FORMATO=9