Respecte al professorat per obligació, no per llei

Si recordem “Rebelión en las aulas” amb Sidney Poitier (1967), un clàssic de la pantalla, on el llibertinatge adolescent s’imposava enfront la disciplina escolar, semblava l’hecatombe d’aquella escola. Amb la contundència, mà esquerra i tenacitat del professor va poder “domar” aquells indòmits deixebles. No cito l’exemple com a consol, ni com a model insòlit de l’època. Els mestres no són herois, ni es mereixen ser víctimes. Constato que la indisciplina d’un centre és fruit del desgavell col•lectiu de la societat, abans que afecti l’individu. El desencadenant ve de la desmembració social del sistema familiar creat per l’adult. Més que el desordre físic, preocupa el desori moral i psicològic en què estan immersos els joves sense pautes de comportament, fins que els afortunats, troben el rumb del món universitari o laboral.

No busquem culpables. Seguim el full de ruta d’un estudiant. Sovint és el darrer que surt de casa quan els altres membres de la família treballen fa estona. A la sortida de classe se l’ha d’ocupar per fer temps fins que acaba la jornada laboral dels pares. Estressats i sense esma de res, no els entusiasma parlar amb el fill i del què ha fet. Ja té uns professors, pensen o diuen. Segurament, que a més estrès físic menys interès per l’educació. El cap de setmana és de relaxament. Fan nosa els fills? Conforten les excepcions familiars, més habituals en els millors entorns culturals.
Bastants progenitors són conscients que els manca autoritat, que no gosen imposar i es reconeixen culpables de la seva negligència que tapen amb complaences i regals, a canvi del curs superat. Així, és, com se’ls escapen de les mans, abans que abocar-se amb més afecte i diàleg, sense autoritarismes desmesurats, que els allunyaria més.

Aquesta inhibició paterna cala en els fills quan veuen la indiferència dels adults i l’evasió dels seus deures. Comença la davallada. Aleshores s’encoloma injustament a l’escola la càrrega del rol familiar. Amb les permanents actituds d’insubordinació, insults i agressions envers els companys i docents van prenent cos les aules conflictives i la desfeta dels centres.

La desmotivació de l’alumne apareix quan no hi veu el reconeixement de la seva feina a casa i no està sensibilitzat amb uns objectius de futur immediat. La bola s’ageganta a mesura que rodola pels cursos causant desil•lusió i frustració. Per mimetisme la deixadesa s’encomana als més febles.
Aquest panorama, ja pandèmic, ha fet aixecar el crit al cel exigint un cop de timó mitjançant unes preteses lleis que capacitin als professors de poders per fer de jutges i policies en els seus centres. Una autèntica aberració. L’autoritat d’un mestre, desprestigiada a vegades pels mateixos pares per guanyar-se la confiança del fill, no és pot imposar per decret. S’ha de recuperar a la inversa, tal i com s’ha perdut, començant a casa. Aquesta urticària al respecte mutu, l’ordre i la disciplina ben estesa, s’ha de curar i reimplantar per vies naturals, no coercitives.

Els professors instrueixen, en primer lloc, i són coeducadors amb la família, després, sense invertir els papers. L’escola no és un sac on hi cap tot: la revisió sanitària dental i vacunes, educació sexual i viària, campanyes antitabac i drogues,...I ara, faran judicis i controls disciplinaris amb un rang d’autoritat pública? Quan impartiran classes de llengua i matemàtiques? Amb tants batibulls i temps perdut no ens estranyi l’alt índex de fracàs escolar, i no per excés de vacances.

Fem tornar les aigües a mare. Mirem els nostres conciutadans europeus com fem sovint. A les sis de la tarda, els pares estan amb els fills a casa per poder dialogar. Reestructurem els horaris laborals i conciliem més vida familiar i escolar en lloc de fer lleis de reforç autoritari. Que docents i pares assumeixin les seves obligacions amb convicció, i la màxima col•laboració, però, respectant les fronteres i les formes de tractament.

Ramon Mas Sanglas
Docent
23/9/2009
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090924/53790593086.html