Un referèndum enforteix la democràcia

Només la veu del poble té la vocació exclusiva i l’obligació de preservar l’autenticitat democràtica del govern d’un país, per definició. És un dret innat inexorable. L’expressió lliure sobre la identitat popular, que decideixen les persones mitjançant el vot, no pot ser arravatada per imposicions de partit, l’exèrcit o els tribunals. Quan apareix el fantasma de la hipocresia política, en forma de caretes partidistes i tons mitinguers en períodes electorals, un trastorn malaltís s’apodera de moltes consciències individuals per la temença de perdre aquest dret popular inherent. Com eradicar l’al•lèrgia a la democràcia i plantar cara a la cobdícia de poder?

El despotisme polític, camuflat en molts interessos de govern i a costa del silenci imposat, -pecat original de la democràcia-, fa revifar la necessitat reformista d’una constitució anacrònica. Com s’hi pot encabir un Estatut del 2006 dintre un context legislatiu inadaptat, anquilosat i rígid del 1978? L’esperit postdictatorial de 40 anys, va voler lligar els perills de possibles sedicions o escissions dins la geografia insular i peninsular. L’hermetisme va tancar les portes a tota escletxa amb visió de futur. Atesos els antecedents, és absurd mantenir ara els mateixos principis, quan una Carta Magna autonòmica intenta obrir-se pas amb uns motllos renovats.
L’abstencionisme del país basc i navarrès en la signatura de la Constitució i el reconeixement dels seus drets històrics o furs, no han estat suficients per emmudir un petit sector social exigent del país, que està escrivint la història amb sang. Si els jutjats, les sentències condemnatòries, la vigilància policial extremada, l’abolició de partits,...no han acabat amb el terrorisme, quines arrels vives alimenten un poble reivindicatiu al llarg de tantes dècades? Sense ànims d’ofendre ningú ni polemitzar, només crec en un rerefons: la democràcia originària (“el govern del poble”) està ferida al seus ulls i es resisteix a la imposició d’una alternativa exterior. Aquesta història pendular i repetitiva es dóna arreu del món, quan forces alienes s’ingereixen i suplanten, amb mil excuses, els drets dels nadius. El continent asiàtic i africà n’està farcit d’exemples.

Si confiem el progrés científic a la confrontació d’idees d’experts i tècnics, per què la creixença política i millora de les futures generacions no les deixem en mans dels actors directes amb eines més actualitzades? És més fàcil transgredir normatives inadequades al temps. Tinguem el valor de revisar el nostre sistema electoral, judicial i legislatiu quan una majoria popular ho reclama insistentment amb referèndums locals. Per fer-ho, és indispensable la transparència ideològica personal i col•lectiva. No disposem de dues naturaleses o personalitats a semblança del Jesús bíblic (humana i divina): la individual i la del partit. La doble opcionalitat independentista: Sí, com a persona, i No, com a gremi, és una ambigüitat fosca inexplicable.
A nivell català, coneixem l’opinió dels polítics contraris a l’autodeterminació: PSC, PP, Ciutadans. Per contra, ERC i ICV hi donen via lliure. Què amaga CiU? Nedar i guardar la roba a tot arreu no és admissible davant les urnes i els votants. Només amb el convenciment dels drets d’igualtat per a Catalunya i el respecte per la llengua i la cultura, farem front a la resta d’Espanya perquè ens acceptin o ens rebutgin. Traslladant la mateixa recepta als grups polítics del govern central sabrem el paper que hem de jugar els catalans en el territori espanyol: annexió o escissió, amb totes les conseqüències recíproques.

Mentre es negui la lliure autodeterminació popular estarem sotmesos a la “dictadura grisa” de la ment, sense tancs als carrers, ni presència militar, que comporta l’asfíxia identitària per la carència de llibertat moral d’un poble mut. És la dictadura inquisitorial dels tribunals, de les sentències i la jurisprudència, que incita la rebel•lió antisistema de les generacions reaccionàries, menors de 52 anys, no representades en el marc constitucional amb el seu vot. Ningú ha de convèncer o reconvertir ningú. Respectant la decisió de cada persona i la pluralitat de cada regió, tots tenim cabuda pacífica en un territori tan ric i variat, -si és la voluntat sobirana del poble- quan la lleialtat adulta i raonada s’imposa per damunt de l’uniformisme ideològic. Només cal restablir i aplicar l’ordre dels poders: “el que és de l’estat, a l’estat; i al poble, el què li pertoca”.

Ramon Mas Sanglas
8/9/2009