Ser i no ser dels polítics catalans (NO ENVIAT)

La mal anomenada cultura política té llenguatges diferents en cada país, regió i poble, perquè el seu vocabulari sona a coalició, partidisme i ambició de govern. Quan s’acosten les eleccions el nerviosisme no s’amaga i esclaten tota mena d’al•lèrgies sense miraments i es perceben ferums soterrats. Les intencions polítiques es tornen idíl•liques, però, la realitat dels fets consumats els traeix. Tots voldrien ser tolerants amb el catalanisme més exigent per endur-se’n la farina al seu molí. El dilema és inevitable. Com captar el vot dels incondicionals, els de casa nostra, i els dels conservadors més hispànics, alhora? Aquí no s’hi val el joc del gat i la rata. Les picaresques més rebuscades no enganyen l’olfacte popular després de quatre anys de barrejar poc gra amb molta palla.

En les controvèrsies entre PSC i CiU, governants i oposició, fan servir un diccionari diferent segons l’entorn geogràfic autonòmic o nacional. Per salvar tantes cadires polítiques s’han de fer malabarismes. Servir dos amos al mateix temps, als catalans de la ceba i als espanyols intolerants, posa en evidència que no es pot nedar i guardar la roba. Els dos fronts més radicals del PP i ERC, no inquieten massa, perquè es troben anys llum entre ells. Només queden en joc les hipotètiques aliances que puguin fer amb tercers. En canvi, la dialèctica política més exacerbada arribarà al màxim exponent entre convergents i socialistes. Com pot ser creïble una avinentesa recíproca i fructífera després de la crispació verbal tan grollera en la campanya? És que en política tot és permès. No. Aquesta degeneració intolerable repugna al ciutadà, no és admissible i ho expressa donant l’esquena a les urnes. La pedagogia política només existeix quan hi ha renúncia a l’egoisme i s’escolta. La sordesa, la imposició i l’avarícia tanquen portes.

Catalunya està governada por un mixt indefinit de socialistes, republicans i els verds. Coalició o entesa de progrés per conveniència, amb acords i desacords prou sonats, arribarem a les eleccions del 2010. Els electors molt confusos ignoren les fronteres de l’aigua salada i la dolça. El seu encontre, barrejat de promeses buides i contradictòries, deixarà un regust que cal depurar abans que arribi a casa. Com prendrem una decisió encertada i vàlida per a una nova legislatura?
Un socialisme català compromès a Madrid, com pot dir que es desvetlla pels catalans que demanen un referèndum i se’ls nega? Aquest PSOE camuflat de PSC és de fiar? Vet aquí l’argument de pes que esgrimeix CiU per dirigir el govern de Catalunya sense més dilacions i pactes. Però, amb quines armes juga davant l’espanyolisme? Amb una major sobirania i autogovern o amb la marca independentista que autoproclama ERC? La gosadia dels republicans la rebutgen els socis de Convergència, Unió democràtica. Com es poden reconduir les desavinences dels dos socis (CiU), una vegada més, sota la mateixa senyera identitària?

El vaixell polític de l’autonomia catalana està tan apedaçat que traspua aigua. Tripulació i passatgers han de portar salvavides sota el risc de naufragi permanent. És el preu d’un sistema electoral de llistes de tancades amb uns patrons i navegants de dubtosa professionalitat. No és hora de canviar la tripulació per uns capitans experts i més bregats? Amb unes llistes obertes trobarem mariners més predisposats a navegar en mala mar. Mentre la inèrcia del vent domini la barca sense un timó ferm, estarem exposats al vaivé dels temporals. Ser útil a un poble, a la democràcia, equival a fer renúncies personals i donar exemple d’austeritat quan els temps ho exigeixen.

Ramon Mas Sanglas
3/10/2009