Debat i urnes

El municipi d’Arenys de Munt ha donat el tret de sortida. El poble català ha començat a parlar pacíficament, amb veu democràtica. L’exercici d’un dret, que volen imitar altres poblacions de la geografia, obliga als polítics replantejar-se si la normativa constitucional ha de ser modificada, per anacrònica, o si els partits s’estan inhibint de les seves obligacions com a representants populars.

Comencen els entrenaments cap a la marató de les eleccions autonòmiques del 2010. Ja res pot aturar la cursa democràtica on tots hi participem: partits, governs i ciutadans. Res de dreceres falses, ni amagatalls. Cada partit haurà de manifestar-se -sense escarafalls- explicant als votants què en pensa sobre l’autodeterminació de Catalunya. No valdran cartes boca avall, ni fer dues partides alhora: la catalana sobiranista i l’espanyola centralista. La demagògia del partidisme no hi tindrà cabuda. No serà vàlid l’eslògan socialista català del “no hi érem”, ni l’argúcia de CiU: com a partit “volem ser la Casa Gran” i com a individus, cada militant faci el que vulgui. No podran ficar la guineu al galliner, amb candidatures tancades i llistes de partit. Per formar un govern tothom esgarrapa la seva parcel•la. Si el poble és sobirà i decisiu, no se’l podrà enganyar amb falses promeses i ambigüitats.

Portem tres anys penjats de l’Estatut, d’un finançament autonòmic sustentat amb pinces i sense cap garantia de seguretat, enfront d’un hipotètic concert econòmic més avantatjós i desitjable. Com no s’ha d’enutjar el catalanisme menystingut i no sortir al carrer? Possiblement, existeixen antídots contra els radicalismes del separatisme català i els separadors espanyols, dues actituds d’extremisme totalitari. Un autogovern amb plenes transferències competencials cedides, seria una forma d’autodeterminació que s’aproparia al concert basc i navarrès. És demanar l’equiparació de drets sense greuges, ni privilegis. Per contra, la rescissió de l’estat espanyol, si no ens hi volguessin com som, ens portaria cap a la independència reclamada per ERC i entitats secessionistes. Per què no admetre un plurinacionalisme federal d’autonomies compartint recursos propis i diferents? La pertinença a Europa ens uneix i no caldria cap desgavell polític. Només manca la voluntat reformista d’una Constitució, enquistada, que reestructuri una nova visió peninsular. El canvi seria una prova de la maduresa democràtica que ens atribuïm, i cal demostrar, passant per les urnes.

Si la realitat d’una Espanya plurinacional no és assumida reconeixent totes les llengües i cultures ibèriques diferents de la castellana, s’interpretarà com a una invitació a sortir-ne pacíficament. La submissió d’un país contra la voluntat dels seus compatriotes, amb murs legislatius, és una servitud intolerable al s.XXI. Tenim nacions europees joves –i amb menys població- que acaben de néixer per imperatiu popular. Les lleis fetes per l’home són modificables i s’han d’adaptar als temps.

L’autèntic debat arribarà d’aquí un any. Podem ser democràtics sempre o només quan toca, com l’època de bolets, i amb permís? Cada partit haurà de rendir comptes de la seva ideologia sense cap “frustració” o falses expectatives”, que tem ICV. La llibertat d’expressió, sota els sinònims de consulta, sondeig o referèndum, no pot ser coaccionada per ningú, malgrat el PP demani una declaració d’il•legimitat del govern central (PSOE). Aquestes picabaralles entre partits desacrediten la seva funció política i donen munició al TC per posar més traves al creixement democràtic i estatutari.

Tenim per endavant molta feina que pot generar controvèrsies d’índole econòmica entre els governs de la Generalitat i la Moncloa, mentre el finançament no arribi a destí i s’equilibrin les balances autonòmiques sobre la realitat. Aquí rau la mare dels ous, que fa remoure les divergències injustes i les reivindicacions històriques, diferents al ulls de cada facció política, i que només tenen resposta en el si de les urnes.

Ramon Mas Sanglas
17/9/2009
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20090921/53789428319.html