Les aparences no enganyen

Massa sovint i a contracor no voldríem ser com som ni fer el què rebutgem. La societat ens disfressa i ens desfigura, quan s’imposa una filosofia immobilista i el silenci per decret. Vet aquí el mirall d’una ciutadania catalana representativa, descontenta i manipulada. Es mou per tòpics, situacions transitòries i a batzegades, amb el pinyó fix i perquè toca, amb la mirada enlairada i a la defensiva, amatent per esquivar la garrotada. Atesa la inestabilitat política, molt fluctuant i dividida, també trontollen la seguretat ciutadana i la llibertat d’un poble que no pot decidir el seu futur.

Hem celebrat un 11 de setembre més, amb la febrada independentista d’unes minories populars arreu de Catalunya, amb l’ai al cor. Estem fent quelcom de malament? Ens miren de reüll. Som ciutadans de segona que no podem retrobar-nos per expressar els nostres desitjos de ciutadans lliures? Qui ens ho impedeix? És la norma jurídica de la Constitució que desautoritza les entitats polítiques municipals a manifestar-se o impulsar mobilitzacions, -ens diu la veu judicial dels tribunals-. La suprema divinitat del 1978 ho va sentenciar per boca dels pares de la Carta Magna. Paraula intocable que intenta mantenir ben lligada la nació ibèrica indivisible.
Tornarà la normalitat aparent fins el 12 d’octubre, quan emergiran nous brots de la grip independentista contra la diada hispànica. Després s’apaivagaran els ànims fins la nova febrada de la campanya electoral autonòmica, que esclatarà a la tardor del 2010 amb un tsunami aterrador de promeses, mítings, paperassa i desil•lusions en les urnes. Els somni d’una Catalunya més sòlida i determinant restarà en l’esperança d’un nou futur. Caldran quatre anys més de desori polític que acabin de malmetre el sistema i el poble reaccioni? Mentrestant, el refugi en les catacumbes del silenci és el camí sense alternativa oficial.

Juristes, polítics, periodistes, tertulians,... convenen, en mil llocs de comunicació, que estem anquilosats en una garjola legislativa centralitzada. Els edificis es renoven per dins i per fora. S’actualitzen les façanes, es reestructuren envans interiors; s’instal•len ascensors per alleugerir les fatigues; es posen al dia els serveis tecnològics de comunicació i de confort en els habitatges. Per què l’edifici mestre de la nació, la Constitució, no actualitza el seu patró i es transforma en una eina més útil del segle XXI? Els pares redactors del text del segle passat, avis o poc menys que octogenaris, -els que resten vius-, van crear un model admirable al seu moment i al seu entendre. No són conscients que els seus fills i néts parlen un altre llenguatge?

La màquina del temps no para, ni perdona. És hora de fer justícia a les generacions actuals demanant a la societat què en pensen, com i on volen viure. Les lleis han d’evolucionar com la tecnologia i les persones. Els conflictes no neixen sols sense una causa. Es dissenyen en les ments sotmeses i s’activen al carrer. En tenim mostres vives aquest any: les protestes contra el pla Bolonya a Barcelona per manca d’informació, obscurantisme acadèmic i escassetat de recursos. La revolta a Madrid (Pozuelo)de joves reaccionaris descontrolats pels efectes alcohòlics contra l’ordre públic. La kale borroka basca és ja una constant als darrers anys com a moviment independentista radical. Sense arribar a tals extremismes, arreu de la geografia pul•lula l’animadversió vers l’autoritarisme adult injustificat que frustra el diàleg pacífic. Aquestes realitats no són aparences, malgrat ens agradaria. Com s’ha d’esmenar aquest full de ruta erroni? El problema educatiu no és l’excusa única i perfecta per amagar altres deficiències i mancances.

Només el poble pot forjar el canvi, amb el seu vot, si impera la democràcia de veritat, no simbòlica. L’aparença i les lleis caduques, ens converteixen en víctimes del sistema. Mentre les formacions polítiques tinguin com a objectiu central els rèdits electorals i estiguin aferrades al poder, el ciutadà no s’hi trobarà identificat en els seus discursos. La persistència de la intolerància, la imposició i la falta de diàleg, tres enemics de la democràcia, no deixaran madurar les noves generacions que han de dirigir el país.

Ramon Mas Sanglas
12/9/2009