Maquinària política obsoleta (Només Manlleu)

Abans d’un any ja sonen els tambors electorals. Més d’un polític tem quedar-se sense feina. Per evitar l’atur i la pèrdua de la cadira s’han d’engreixinar tots els mecanismes protocol•laris amb preludis mitinguers perquè res grinyoli a l’oïda dels votants els dies oficials de les promeses de torn. Trista realitat, confondre la veu de l’amo i la mestressa –democràcia- amb la parafernàlia dels partits. El poble, senyor i mandatari, s’ha convertit en masover i súbdit dels seus representants. Qui ha capgirat els papers i com retornar les aigües a la seva llera? La llei de partits, feta pels mateixos interessats, els garanteix el continuisme gairebé vitalici. Si en temps del dictador tot estava ben lligat, ara no ens trobem gaire distants d’un règim dictatorial camuflat. Els votants, atrapats i disconformes amb unes llistes tancades, no es poden pronunciar en referèndum popular contra el sistema. Com es trencarà, doncs, aquest cercle perniciós?

La credibilitat política passa per hores baixes fa anys, a nivell nacional, autonòmic i local. Els mitjans de comunicació, quasi a diari, ens il•lustren amb exemples de corrupció pública. Els deures no es fan correctament. Les imatges d’hemicicles mig buits en debats parlamentaris ja ens tenen habituats. Si cobren per la jornada sencera, a què respon l’absentisme massiu quan no parla el seu representant de grup? Només és imprescindible la presència física, per disciplina de partit, quan s’ha de votar o fer claca? En tota empresa, la falta de rendiment o l’absentisme injustificat és sancionat, amb la suspensió temporal o l’acomiadament. Per un mínim respecte als ciutadans ja no haurien d’abandonar les sessions.
Des de quan el treballador es marca l’horari, les condicions laborals i el sou mensual? Si la senyora democràcia és més que una paraula, per què no s’escolta la seva veu sobre els excessos salarials autofixats dels polítics, a més de les dietes, viatges, targetes, despeses d’hotels... a compte del poble?

La classe política se sotmet a una avaluació cada quatre anys, però, imposant-se ells mateixos les regles del joc. Si els mateixos alumnes es posen les preguntes de l’examen a esquenes del professor, on està la validesa ètica? Sabem que les paperetes en blanc i l’abstencionisme de l’electorat no tenen valor real. Només serveixen d’excusa i lament als guanyadors durant uns dies, amb la falsa promesa de reflexionar-hi. S’acontenten amb el simple aprovat i passar de curs, que és el blindatge de la poltrona per a una nova legislatura. El percentatge altíssim dels no votants descontents, sense alternativa i muts, -sotmesos a un sistema blindat- qui els representa? També paguen als polítics, a contracor, amb els seus impostos.

Una societat tan canviant i amb dues generacions alienes a la Carta Magna del 1978, exigeix un nou mecanisme polític més sanejat i dirigit per persones qualificades, allunyades de les trames partidistes. Que els ulls de la integritat i la honradesa vegin en la professió una vocació de servei al poble i desaparegui la casta del polític manipulat i de fàcil enriquiment. Els dos grans obstacles per assolir aquest objectiu són els partits i les llistes tancades. Mentre l’embolcall ideològic dels interessos protegeixi cada col•lectiu, els seus membres no seran moralment lliures. Per arribar fins aquí s’imposen les llistes obertes sense coacció de cap mena, i si cal, el sistema d’unes eleccions primàries prèvies.

Ramon Mas Sanglas
23/9/2009