Un nou PSC arronsat

S’ha fet el debat parlamentari de Catalunya sobre política general. El darrer de l’actual legislatura, amb la tensió i crispació habituals que comporten els temes de la pujada d’impostos a tot el país i la dicotomia crisi i atur, però, en clima preelectoral.

Un dels arguments de la feblesa del socialisme català, en boca de CiU, és la manca d’oposició al govern central. A la seva poca pressió negociadora en el tema del finançament s'han atribuït molt sovint els retards o els avenços autonòmics poc significatius per no plantar cara en votacions legislatives nacionals a canvi de beneficiar més i millor Catalunya. Poques veus autoritzades del PSC reclamen un espai propi per deslliurar-se del PSOE. Ans el contrari. La por que confessa el senyor Iceta de veure un PP en la Moncloa els dóna força i convicció per mantenir la unitat. Per defensar un poder autonòmic, potser obliden que un PSC independent seria la garantia i l’impuls que necessiten per continuar governant Catalunya. N’estan segurs que els catalans no volen cap altra alternativa i per això fan oposició i oïda sorda a les consultes populars?

CiU es troba en una cruïlla perillosa. El senyor Artur Mas ha mesurat les conseqüències del repte si el PSC li prengués la paraula? Com a futur aspirant a la Generalitat, o fa realitat la seva temptativa de ser president, doblement fallida, o es canvia el sistema legislatiu electoral que doni entrada per llei al partit guanyador, impedint aliances entre partits perdedors. Resulta, doncs, paradoxal, que inviti el seu oponent de govern a agafar aire nou per a ser més forts a Madrid, quan estan en joc unes eleccions catalanes a la vista, decisives per a desenvolupar l’Estatut i aplicar el nou finançament. Aquesta arma de 25 diputats, que CiU no disposa, els donaria avantatges per a seguir en la Generalitat i remenar les cireres en la Moncloa al mateix temps, sense trair els seus germans de partit, per sistema.

Amb el contenciós del TC ben resolt i l’alleugeriment de la solidaritat excessiva de tants anys, tindrem un horitzó més expedit per fer altres inversions pròpies. Un nou entorn que no ens deslliura de les picabaralles polítiques mútues. És el combat diari que alimenta les tàctiques de partit. El flirteig entre CiU i PP aquí i negada davant notari, l’aparellament PSE i PP a Euskadi, la hipotètica sociovergència catalana, deixa perplex al més entès. Amics dels enemics, segon conveniència. El ciutadà està tip de tants tripijocs. Aquestes dilacions es recullen amb l’abstencionisme popular. Són d’estranyar els brots independentistes creixents o de més autogovern?

De moment, la pervivència d’un partit pot ser l’autodestrucció o l’harakiri polític del contrincant. El poble serà el jutge sobirà que avaluarà els deures fets, pendents o mal executats. Si el federalisme entre les autonomies fos una realitat, l’elasticitat política crearia menys friccions, descontentaments socials i s’incrementaria la participació electoral. Els solapaments entre el govern central i l'autonòmic serien mínims perquè es complementarien. Però, encara ha de ploure molt per trobar aquest mirall d’exemplaritat i fructifiqui la llavor del polític vocacional, transparent i servidor, mentre el sistema actual, fàcilment corruptible, perduri.

Ramon Mas Sanglas
30/9/2009