El món laboral i escolar del país divergeixen per naturalesa quant a horaris i calendaris. Tots admetem que els infants no poden estar sotmesos a la jornada de l’adult i al seu ritme anual. Dues premisses que exigeixen conciliar al màxim -sense idealismes ni confrontacions-, els períodes de treball i descans d’uns i d’altres.El Consell Escolar de Catalunya, òrgan consultiu segons la LEC, voldria rebatejar les clàssiques vacances de caire religiós de Nadal i Setmana Santa amb els noms de vacances d’hivern i de primavera, més propis d’un estat laic i aconfessional. Al•leguen la desvinculació del calendari religiós i acadèmic per raons pedagògiques, doncs, els dies lectius del segon trimestre són molts oscil•lants en funció de la data variable de la Pasqua. Per contra, el cercle eclesiàstic, i alguna veu política afí, no admeten modificacions d’unes tradicions molt arrelades al nostre poble.
La lògica i els objectius dels descansos anuals no han de crear conflicte entre tradició, religió i el camp laboral, si anteposem el diàleg raonat a l’immobilisme. Els models europeus són imitables quant a la filosofia dels cinc períodes lectius anuals, que permeten quatre interrupcions interanuals. La proposta del Departament d’educació de començar el curs la primera setmana de setembre exigeix un primer descans per Tots Sants (vacances de tardor). El primer trimestre dura tres mesos i mig fins el Nadal. En el segon trimestre, -variable, però més curt-, es justificarien unes vacances a mig febrer (setmana blanca, mal nomenada en un país meridional), si comencés el dos de gener (calendari europeu estàndard) en lloc del dia vuit.
La nomenclatura de noms de tipus estacional, religiós o tradicional és irrellevant, mentre s’aconsegueixi la confluència horària entre pares i fills. Aquesta és la praxis més generalitzada a tot Europa, on també les tradicions nadalenques hi són molt vives (el pare Noel, parent del nostre Tió), tot i respectant la data tradicional de Reis, incís festiu. Seguint el fil del realisme popular espanyol, la setmana Santa fa anys ha esdevingut una setmana folklòrica i turística. Raó de més, per desvincular unes vacances aleatòries de la pasqua cristiana, si l’equilibri racional del calendari ho exigeix.
La novetat de la moguda (dos períodes més de descans) modificaria la distribució actual dels docents, dels centres i els esquemes organitzatius familiars. Si no s’harmonitzen les franges horàries quotidianes, almenys que els períodes vacacionals seguin comuns, al marge de la política, la religió i els costums, si convé. Tema apart, les festes locals i els ponts festius, sempre susceptibles de ser modificats o suprimits, si manquessin hores per fer el còmput anual.
Queda palès que les institucions educatives d’un país no poden decidir unilateralment. Implantar un nou status convencional sense la convergència bàsica dels dos calendaris, seria voler guanyar una cursa a peu coix. El sector laboral s’ha de mullar canviant el xip productiu, paulatinament, apostant per la flexibilitat en benefici de la mateixa empresa i sobretot les persones, el nucli familiar. Parlem de reajustaments, sense reducció o increment d’hores lectives i laborals marcades per conveni, a fi de combatre millor i a l’uníson, l’estrès que ens imposa el ritme competitiu i la mateixa tecnologia. A més d’estimular la convivència, la Generalitat s’estalviaria els costos de molt personal que requereixen unes vacances addicionals.
Ramon Mas Sanglas
3/11/2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada