La “ditocràcia” electoral

L’anunci d’un nou mecanisme electoral autonòmic ha fet saltar les lleganyes d’algun dormilega que no recorda el color de les paperetes, ni la transparència de les urnes. Avesats a les mateixes cares, veus, anagrames i colors polítics de sempre, el desitjat canvi, ¿serà la revifalla democràtica de la segona dècada del segle XXI que entusiasmi a joves i abstencionistes a retrobar-se amb les urnes?

No cal ser inventor, per ser un polític demòcrata. Només es demana ser persona lliure, honrada, competent, convençuda i servicial. És el perfil del candidat que volem trobar el dia de les eleccions abans de fer la creu als candidats que s’ho mereixen, no als que ens imposen. La llista definitiva, ja la farem entre tots, senyors polítics. No es trenquin la closca per premiar la fidelitat dels aspirants amb un ordre o rànquing meritori. Si doneu ales al continuisme tancat del partidisme, el presagi del fracàs està cantat. Els demòcrates som al•lèrgics a la “ditocràcia” dels partits cobdiciosos, font de la corrupció.

Les fórmules estan totes inventades, siguin per circumscripció territorial, per coalicions, llistes tancades, obertes o nominals. Una bona llei electoral és la que il•lusiona i empeny cap a la participació positiva i defuig del vot en blanc i nul. Quan el percentatge d’aquests dos vots negatius s’enfila, o l’abstencionisme és alarmant, és el símptoma inequívoc d’una democràcia malaltissa, sigui pel sistema endèmic o la infravaloració dels candidats. El diagnòstic popular no falla i s’ha d’interpretar honestament donant un valor significatiu real a la disconformitat del vot en blanc i nul. Aquests escons que es deneguen a tots als futurs parlamentaris, no mereixerien ser ocupats per llei. Si la participació no arribés al 50% de l’electorat, caldria fer una segona volta. Principis bàsics que no hauria d’oblidar una llei electoral imparcial, pensada i redactada per juristes expertes i no per la cambra de diputats, els beneficiaris directes del reglament. La transparència és la cara contrària de “feta la llei, feta la trampa”.

Si la neutralitat està en mans del ciutadà, aquest hauria de ser consultat, via referèndum, sobre la nova legislació. El règim o model electoral d’un país és la llei paterna que tria els autors de totes les altres que farà la cambra. El seu disseny farà història, per bé o per mal. Si el poble es fa seva la bona llei que els convoca cada quatre anys a ser decisius en el seu ajuntament, autonomia, estat i continent, canviarem el xip polític actual, marcat per l’ansietat de manar, en lloc de servir a la democràcia.

Ramon Mas Sanglas
Sta. Eugènia de Berga