L’argot de l’esport podria editar un diccionari amb vocables exclusius, d’importació anglosaxona, sobretot. El català es queda curt lingüísticament per configurar el món futbolístic. Les mateixes estrelles del cinema són irrisòries al costat dels cracks futbolístics. Necessiten de tota una constel•lació per ser galàctics. Quan els contrincants són excepcionals el terme partit és misèrrim. Aleshores té categoria de derbi. Cultura de nova generació?Les trifulgues clàssiques del dualisme esport o negoci es replantegen novament arran de l’amenaça tributària de més impostos per aquells jugadors que cobrin més de 600.000 euros anuals. La crisi ha de passar de llarg per a ells i els directius milionaris del país? Què i qui els justifica aquests contractes esperpèntics? L’habilitat prodigiosa amb l’esfèric, el suport i pagament dels socis, la grandesa del club, la vida laboral curta del jugador, la competitivitat internacional,...són raons d’exempció fiscal? Aquests paràmetres humans i materials mereixen les quanties astronòmiques salarials sense pagar més impostos proporcionals? Aquests criteris, -roïns en si mateixos-, són humiliants davant dels jugadors professionals d’altres esports, que no cobren aquestes quantitats, sent també autèntics monstres de la seva especialitat esportiva. Malgrat el futbol s’hagi convertit històricament, en el negoci astre i l’espectacle massiu, que alimenta l’avarícia i la rivalitat entre clubs, no són justificables aquests contractes escandalosos.
La història secular del futbol espanyol sempre ha estat lligada a la psicosis patriòtica, regional, local i política. És com l’aliment setmanal per donar corda i tema a la vida laboral i familiar. Fantàstic, si només fos l’amor propi del millor esportista i l’estímul de cada equip. Però, malauradament, els vividors i negociants a costa de l’esportista ha derivat cap a la creació de fortunes desorbitades. Com en tot, la corrupció ha malmès la puresa de la cantera del club amb la importació de jugadors estrangers. El negoci s’ha cruspit la integritat esportiva.
Les meravelles circenses han desaparegut per manca de recursos, per posar un exemple. No són uns professionals més valuosos, si d’habilitat es tracta, sense córrer darrere una pilota i amb més riscos professionals? I així tot un reguitzell d’activitats esportives que competeixen en els jocs olímpics i amb una remuneració raonable. Per contrast, veiem el galàctic de l’any, amb una fitxa retributiva rècord -amb peus de fang-, que sucumbeix per una lesió. Els creguts prohoms també són de carn i ossos.
És hora de fer tornar les aigües a mare i aturar la corrupció. De posar fre a tanta competitivitat econòmica entre clubs a costa de persones, reconvertint el negoci en espectacle. Menys contractes milionaris en publicitat, retransmissions i abusos en vendes d’entrades. Si en política la paraula del poble ha estat segrestada pel governant, els clubs s’han fet amos del socis. L’eufòria de les masses impulsa passions populars -com la “festa nacional” de toro, a base de sang i tortura- per fer oblidar qüestions més transcendentals els caps de setmana. La cobdícia posa a subhasta la dignitat humana, com es traficava fa tres segles amb el mercadeig d’esclaus, però, ara, a preu d’or. No critiquem als directius, quan la culpa radica en els mateixos espectadors i socis, que els omplen les butxaques amb les quotes i preus abusius que la demanda i la revenda imposen. És una addicció més de les moltes servituds crematístiques del nostre segle. Paguem, no per veure esport, sinó la rivalitat física entre els cracks galàctics i el poder de les entitats.
Ramon Mas Sanglas
11/11/2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada