La balança de la corrupció política

Tots els partits espolsen les puces al veí. Tant el PSC com CiU, trasbalsats per l’agulló del frau i la corruptela, miren de minimitzar l’impacte social entre els seus militants i diputats. Les acusacions mútues –jo sóc corrupte, però tu ho ets més, perquè hi tens polítics en actiu-, resulta un joc inaudit. La contaminació s’ha estès a tots els òrgans vitals del sistema perquè la transparència ja no forma part d’una democràcia, que funciona a mig gas. Cadascú ha marcat territori evitant que els altres fiquin el nas. Tal obscurantisme i encobriment de la veritat ha estat la seva perdició per excés d’ambició, descontrol i mala administració.

Cada formació fa una mini política concèntrica amb els càlculs matemàtics a la mà, per pactar en funció de la parcel•la de govern que necessita del contrincant. Tàctica antidemocràtica que ensorra els fonaments de servei al poble, anteposant els seus interessos. Les incursions judicials als partits encara són poc acurades. Si les actuacions fossin més severes i periòdiques -segons el Tribunal de Comptes-, la corrosió no hauria transcendit a l’exterior dels partits i la ferum de la metàstasi no augmentaria la desconfiança. L’afany de poder els ha delatat, amb un balanç final encara desconegut, fins la trobada amb les urnes, que algun partit reclama de manera anticipada, com si estigués net de culpa. No és tan fàcil fer foc nou.

Després de 30 anys de partidisme reglamentat i ben lligat, on els líders encasellen a cada parlamentari sense llibertat interna de vot, de quina democràcia gaudeixen? Que ningú es mogui, si vol sortir en la foto. Principi absurd que s’aplica en la llistes tancades, on la vàlua de les persones és menystinguda per sota la fidelitat, càrrecs i mèrits de militància. Per això no donen la talla en els seus afers de govern. Els votants no poden triar els bons professionals de cada coalició, separant el gra de la palla. No poden votar a la carta i escollir els plats més gustosos de diferents menús. Aquest imperiós canvi de model electoral de les llistes obertes és la via de la regeneració política. Cal esperar més estralls i que s’esmicoli tot?

La condició humana pot tolerar debilitats, però no tants forats negres. Com podrem diferenciar el polític virtuós del viciat? Haurem d’esperar que els dolents quedin atrapats i enxampats? El clam del canvi ve de fora, perquè els de dintre ja estan parapetats en el poder. Potser alguna peça política es mou. Per quedar bé o simplement marcar aparences de renovació? Amb la maquinària obsoleta dels partits, sense el respecte a la persona individual i amb el vot disciplinari de partit imposat, les institucions estan paralítiques. El mur de la corrupció demana justícia urgent per obrir un futur renovat amb nous actius capaços de posar final a l’usurpació dels drets democràtics.

Ramon Mas Sanglas
4/11/2009