L’escola obligatòria dels 18 anys

Sí, les aules obligatòries em faran major d’edat. Contra la meva voluntat? Un desig, una sort o un càstig. Tres opcions ben diferents segons cada client. Des que va saltar a l’opinió publica aquest globus sonda del ministre d’Educació poc queda per escriure sobre les seves hipotètiques intencionalitats ocultes: nova forma de reduir l’atur, control dels joves en un recinte escolar, formació de bons treballadors, enyorança d’una mili abolida, etcètera.

La solució més plausible per eliminar el fracàs escolar no radica en la quantitat d’hores sinó la qualitat. Aquest principi està sobradament comprovat en molts països europeus on les jornades lectives i els calendaris anuals són més reduïts i tenen menys fracàs. “Escolaritzar” no és sinònim d’estudiar. Voler encapçalar el rànquing europeu amb un ensenyament obligatori fins els 18 anys, és un repte agosarat. Políticament, són noves medalles de llautó amb rèdit electoralista. Pedagògicament, una ingenuïtat, si no compte amb el diàleg i el concurs dels docents. Econòmicament, un somni més, perquè la LEC ja no té recursos per ser activada amb plenitud fins d’aquí cinc anys, mínimament.

Fer una llei d’aquest calibre és editar una normativa per als fracassats. La via de la imposició, “la lletra amb sang entra”, no és el mètode redemptor de l’abandonament escolar dels 16 anys. El símil del servei militar obligatori és prou eloqüent i una mesura intel•ligent la supressió. Si el patriotisme i la captació de “vocacions militars” depengués d’aquesta experiència obligatòria de tants anys, s’hauria redoblat el període militar en lloc d’eliminar-lo. Ara es comprova que només amb el voluntarietat assalariat l’exèrcit té recursos humans.

Apliquem-ho al camp educatiu. Els bons alumnes ja tenen una trajectòria definida via BAT –no exempt de revisió de continguts i durada-, o via Cicles Formatius, amb uns itineraris encarrilats al món laboral. En aquest objectiu final s’ha encallat l’aplicació perquè la connexió amb el camp empresarial s’ha quedat molt curta o en suspensió. Refer aquest tram, fins i tot a partir dels 14 anys, en alguns casos, -figura de l’aprenent-, aportaria més solucions que l’obligatorietat fins la majoria d’edat. L’escola no és un reducte tancat per encabir-hi a contracor uns adolescents sense feina i desmotivats.
Deixar la porta oberta per a qui vulgui, amb els docents i recursos dineraris suficients pot ser una mesura assenyada, sense destorb o llast per a la resta de companys. El professorat dels grups finalistes de l’ESO saben quin pa hi donen quan la seva tasca es veu boicotejada per un grup d’alumnes impertinents i sense alternatives. Segurament, amb unes mesures correctores anteriors –exàmens externs a final de primària i secundària, amb valoració acadèmica real o repetició de curs a temps-, s’estimularia millor a uns quants potencials fracassats.

Si prospera la iniciativa, esperem que el consens entre totes les parts s’imposi començant pel cercle familiar i docent, seguint per l’empresariat i acabant amb les administracions. Parlar de la conciliació d’horaris i calendaris en benefici de la convivència pares i fills, és una invitació a la sordesa en alguns àmbits. Si de veritat volem inculcar uns hàbits de treball i uns valors de responsabilitat i esforç als nostres joves, donem exemple de renúncies recíproques com a adults.

Ramon Mas Sanglas
6/11/2009
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091106/53819559833.html