Els polítics s’autolegislen el poder

Ser polític en aquest país resulta econòmicament molt rentable, però, poc acceptable socialment. Les corrupcions i els litigis per governar han degenerat el sistema i l’estament als ulls de l’opinió pública. Quan s’acosten les eleccions aflora la mala consciència política i el nerviosisme, sota una pedagogia dubtosa de diàleg i l’apropament fictici al ciutadà. Canvia el seu discurs temporalment. El polític, que sempre es creu emissor dels seus dogmes, es vol convertir, esporàdicament, en un receptor servicial. El candidat deambula com un venedor de productes miraculosos, sovint utòpics, per assegurar un rànquing comercial –el seu escó- quatre anys més, amb la simple moneda de la promesa fàcil. És la litúrgia a què ens han avesat per comprar el vot durant quinze dies oficials de paperassa i propaganda mediàtica, a cops de míting i talonari. En lloc de presentar-se individualment i demanar-nos què ens falta o què volem canviar, ens imposen el pack del producte partidista. Si no t’agrada, te n’abstens, sense més miraments.

És un contrasentit que governants i oposició utilitzin un diccionari diferent, quan el llenguatge de la democràcia és comú. Si l’objectiu prioritari és salvar la pròpia cadira, a nivell autonòmic o nacional, a base de pactes i d’esquena al poble, s’entenen tants malabarismes. La saviesa ciutadana –defraudada- paga aquests desaires amb el rebuig a les urnes com a resposta de l’egoisme, la sordesa i l’ambició. Paradoxalment, donen més ales als moviments populistes descontents que busquen una alternança als drets que se’ls nega.

La implantació de la nova llei electoral reclamada posarà a prova tots els partits catalans. ¿Els preocupa de veritat trobar la fórmula democràtica que desitgen els ciutadans o simplement intentaran sortejar el fracàs d’unes votacions adverses? ¿Blindaran una llei a la mida del continuisme polític o faran net amb el passat abrupte amb unes llistes obertes o nominals? El treballador no es redacta el conveni laboral al seu gust, sinó que el pacta amb el patró i els representants sindicals. El diputat no és amo, sinó servidor. ¿Per què la llei electoral ha d’acontentar només als parlamentaris sense ser referendada pels amos? És la llei marc del funcionament legislatiu del país i els deures estan per fer. Nou mesos de gestació els sembla poc per posar-se d’acord sobre la divisió territorial, el repartiment d’escons, la proporcionalitat de vots i diputats, -per vegueries, comarques o barris-, les llistes obertes, limitades o tancades dels partits. El factor temps, ¿serà l’excusa perfecta per no renovar el mecanisme electoral actual? De models europeus no els en falta.

Tots concursaran per les medalles olímpiques al Parlament, però els votants condecoraran amb l’or, plata o bronze a les persones dignes d’un servei eficient. Les coalicions tancades, opaques o distants i els candidats desconeguts tindran reservat el vot en blanc. Com a demòcrates els ignorarem, si ens ignoren. Només el mereixedor de la confiança popular pujarà al pòdium el dia de la cita electoral. Mentre predomini l’afany per no perdre el càrrec, l’estimació a la classe política es mantindrà allunyada del poble.

Si la futura llei neix sota els auspicis del partidisme sense més horitzons d’oberturisme, tindrà garantida el fracàs de les urnes i la victòria de l’abstencionisme que pretenen evitar. El cultiu d’una societat més radicalitzada guanyarà nous adeptes. Les negligències, la ideologia erràtica i un sistema per imposició, passaran factures més cares novament.



Ramon Mas Sanglas
6/1/2010