Alcaldies en la picota

Vic i Ascó estan al bell mig de l’ull de l’huracà dels polítics autonòmics i de l’Estat. Uns com a botxins i els segons com a benefactors, si aconsegueixen els seus propòsits. A més dels contrincants de Yebra, no els falten acèrrims detractors , començant pels de casa. La democràcia local està en desgràcia. Queda palès que els interessos polítics no són generals ni comuns, encara que siguin del mateix partit. L’alcalde d’Ascó i els seus regidors fidels, no volen trair la majoria popular per salvar la riquesa i el futur del municipi, malgrat hagin de carregar amb l’expulsió o un expedient del partit. Si fins ara la zona ha sobreviscut amb una sequera inversora per part de la Generalitat, vol tenir l’orgull d’aixecar el cap econòmicament tota sola, amb els recursos que li depararà la guàrdia de l’emmagatzematge nuclear de l’Estat. És raonable no parlar de cementiri perquè no hi ha descomposició d’elements, encara que passius. La llarga durada és la connotació que revesteix més gravetat o inseguretat veïnal, que els fa suposar un revulsiu a la zona i la seva economia. Queda per demostrar, segons els guanyadors.
A diferència de Vic, la polèmica s’ha encès amb un ingredient nou: l’empresariat català recolza la decisió majoritària del Consistori. Per a Rossell és demagògia no acceptar un magatzem necessari, com ho són les presons, i que ningú vol al seu territori. La patronal és un bloc específic a tenir en compte en la balança ministerial final. No obstant, els polítics catalans unànimement aplegats -per una vegada i de moment- , faran mans i mànigues a Madrid perquè aquest dipòsit transitori, però, sense data de caducitat o autodestrucció, es quedi a Yebra amb el seu enrenou local i els polítics del Partit Popular, on es repeteix una odissea paral•lela.
El doble argument del govern català per rebutjar el magatzem: Catalunya ha pagat la quota de solidaritat nuclear amb tres centrals i que la decisió d’un poble no representa Catalunya, qüestiona els nivells i la força de la paraula democràcia. No ha arribat l’hora de fer referèndums oficials en qüestions transcendentals? Potser que el govern es posi les piles i agilitzi aquesta llei en tràmit per fer-la servir en ocasions similars i d’incumbència general, com ara la problemàtica immigratòria.
Ramon Mas Sanglas - 26/1/2010