Osona, model de cohesió immigrant

Integració i cohesió són dos termes complementaris i recíprocs. Qui ve de fora i s’adapta als costums locals, la llengua i al modus vivendi rep a canvi l’acceptació del seu entorn de bon grat. El fenomen immigratori no es converteix en problema sinó en mutu benefici, amb tots els drets i deures. Qui s’obstina en polititzar la immigració per obtenir-ne rèdits electorals no mereix cap responsabilitat governamental pel flac favor que fa a la democràcia.

El cas censal de Vic, amb transcendència autonòmica i nacional, ha somogut certes bases interpretatives de la llei d’estrangeria. No és cap oposició del consistori a la normativa, sinó una aplicació local i objectiva sobre el padró real de les persones, seguint els criteris d’empadronament aplicats als autòctons. Quan un 25,5% dels habitants d’una població són estrangers, fa pensar en dues alternatives: és o era una localitat necessitada de mà d’obra o és un refugi fàcil per a la immigració per l’efecte crida. La crisi osonenca i general fa descartar la primera opció, sense voler afirmar la segona per exclusió. Fa anys que la comarca és receptora d’immigrants. La situació sociològica i el benestar comú centrats en la sanitat pública i l’educació gratuïta, imposen un ordenament, per vetllar la dignitat de cada persona, el seu status quo real i la justícia distributiva social. L’alcalde de la ciutat ha convingut -amb el seu consistori- sense cometre cap irregularitat penal, fer un seguiment personalitzat dels seus habitants que arriben o resideixen, perquè els seus drets i obligacions siguin iguals per a tothom, sense privilegis ni omissions. No es tracta d’una actuació populista o xenòfoba, com han titllat alguns interessats, sinó de simple justícia equitativa. Les crítiques baixades de l’estratosfera ministerial posen en evidència la ignorància sobre la realitat migratòria local o no saben aplicar degudament els requisits i criteris legals de la paperassa exigida per viure com a ciutadà reconegut. El dilema contradictori de papers per a treballar o treball per residir, encara cueja sense solució oficial i pràctica.

El fenomen migratori no és igual arreu de Catalunya, ni el seu tracte tampoc. Vic ha mantingut sempre un tacticisme exquisit amb l’estrangeria. L’exemple més palès el trobem en el camp educatiu. Les escoles comarcals, públiques i concertades, aglutinen un 34% d’alumnat nouvingut, repartit per igual. La Generalitat fa cinc anys aplica el Contracte programa en els centres concertats comarcals adherits, que suposa una reducció de la quota familiar per a tothom en concepte de sisena hora. No obstant, són els docents qui porten a terme l’obra integradora amb una dedicació quasi vocacional amb sis hores lectives setmanals de més (a l’ESO) que no tenen els seus homòleg dels instituts. Aquest col•lectiu porta tres anys insistint al Departament tal deshomologació horària, però, sembla que la crisi econòmica i el calendari del desplegament de la LEC són prioritaris als drets laborals d’igualtat. Serà aquesta segona generació migratòria, els fills, qui canviaran mentalitats. És clau la seva integració social i lingüística envers el futur d'Osona. Resulta confortable veure unes classes de Normalització lingüística repletes d’immigrants adults i amb llista d’espera, fet que mai havia inquietat tant als castellanoparlants emparats en la cooficialitat de les dues llengües del país.

És més que raonable la preocupació i actuació dels municipis amb un altíssim nivell immigratori. Compartir solucions comunes amb altres ciutats similars –malgrat l’oposició frontal de les administracions centrals- sembla una via molt assenyada. Qui no viu aquesta densitat poblacional forània de prop no és capaç de entendre-ho. Més llastimós encara, els partits minoritaris que van d’ONGs i en defensa pròpia, propiciant fins i tot el dret al vot dels nouvinguts amb uns requisits mínims d’incorporació. Contrasta aquesta facilitat d’uns amb l’exigència dels que tenen les regnes municipals instats per la força popular. Amb el mateix paral•lelisme s’hauria d’actuar des de l’àmbit escolar, perquè és diametralment diferent impartir la docència només amb autòctons o en un entorn mixt alt, ben demostrat en centres públics i en les 27 escoles concertades amb Contracte programa.

En definitiva, certes lleis poden tenir caràcter universal, però, s’han d’adaptar a la casuística de cada singularitat. Pitjor encara és, fer-ne llenya política per causes electoralistes per les dues cares del problema, a costa del victimisme migratori o els seus detractors. A més del diàleg, s’imposa entrar en l’atmosfera de cada nucli afectat, analitzar el marc sociològic local i actuar d’acord amb la dignitat de les persones, exigint el compliment de les obligacions d’uns i altres per gaudir dels drets comuns de forma justa.

Ramon Mas Sanglas
13/1/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100118/53873281471.html