Escudella política

Tots els amants de la cuina tradicional catalana són bons coneixedors i consumidors d’aquest plat típic immemorial dels besavis i avantpassats. Un bon combinat de verdures, carn d’olla variada i un brou dens amb pilota, són els tres ingredients d’aquesta menja exquisida digna del bon paladar. Una cocció lenta i llarga dóna el toc final. Però no vull parlar de gastronomia sinó del ranxo polític del país.

Els tertulians radiofònics i televisius estan ben entretinguts cada dia i poden fer una escudella política divertida amb les vegueries de la discòrdia, la sentència pendent del Tribunal Constitucional (TC) amb algun membre de dubtosa constitucionalitat i la desídia per fer la reforma electoral pendent. Tres ingredients indigestos i de mal pair, que no deixen dormir a més d’un polític, que no sap com fer els deures davant d’uns comicis força propers. No gosen embrancar-se més en qüestions territorials per no ferir el veïnatge i els drets històrics de certes comarques en controvèrsia. Si per algun partit és un tema cabdal el recuperar els orígens de la nació catalana, d’altres opten per fer-lo madurar, com el bon vi, en el celler de la pròxima legislatura. Uns tercers, més pragmàtics i conscients de la crisi, prefereixen reduir despeses supèrflues suprimint la duplicitat de càrrecs, mentre les diputacions i els consells comarcals segueixin en vida.

Els angoixa una possible resposta adversa del TC sobre un Estatut tocat i ferit dues vegades amb la incògnita de la reacció popular. Tots en volen fer bandera partidista d’una Carta Magna qüestionada. Si la desafecció guanya adeptes en benefici del moviment independentista, el resultat de les urnes pot ser el dard mortal que faci diana en el cor d’uns partits polítics endèmics o controvertits. Per tant, el refugi més intel•ligent seria obrir portes a les candidatures nominals amb una reforma electoral substancial. Hi renuncien. Confessen que no els interessa més que nimietats de calendari i horaris d’imatge per satisfer el seu ego, per no donar més armes a l’adversari. ¿Aquest és el respecte i la resposta a la crida ciutadana? Vet aquí la cara i creu de la supervivència parlamentària que es cuina dins l’olla de pressió del país. Tot plegat, això fa escudella, però no de la bona.

El poble n’està tip sense haver tastat el guisat. Si els cuiners no són prou competents caldrà fer foc nou i una ollada diferent. Aquesta era la democràcia originària de l’àgora, la del politikós grec, bon orador, però, amb saviesa, prudència i bon fer. Apropament, diàleg, perícia i eficiència. Quatre qualitats del polític, al marge de la seva ideologia partidista o coalició. És una proposta electoral assenyada per trobar les persones més idònies per regir un Parlament, poques i competents. Una ciutadania lliure vol votar persones, no llistes. Correspon al poble assignar els mereixedors de cada escó, siguin de la mateixa candidatura o diferent. Qui més noms votats obtingui d’un partit o grup que formi el govern per voluntat popular, no per pactes. Aquest brou seria l’autèntic, nascut del poble i destinat a alimentar les necessitats reclamades pel poble.


Ramon Mas Sanglas
9/1/2010