Discursos polítics apocalíptics

Ha començat la cursa electoral catalana dels grans genets. Al cap convergent, després de “set anys de travessia pel desert”, li arriba l’última oportunitat de salvar el país - ell inclòs- i reconstruir Catalunya “després de l’anècdota del tripartit”. Paraules apocalíptiques per a molts oients –des dels murs de Sant Benet del Bages- com si un terratrèmol polític devastador hagués sacsejat casa nostra, a més de la crisi. Set anys de penúria a l’oposició -després de 23 anys de glòria- és molta penitència. És hora que arribi la redempció. La confessió és significativa, vivencial i sincera. “Set de reconstrucció i no de venjança”, va afanyar-se a puntualitzar. Els seus adversaris, actuals governants, no es donen per al•ludits i exhibeixen tota una cantarella de fets duts a terme en aquests set anys de progrés i conquestes. Aquest és el món polític al que ens tenen avesats a escoltar i aplaudir: la sumptuositat dels mèrits propis i l’ombra dels contrincants. Ens volen passar pel filtre dels seus interessos ideològics, però, n’obtenen l’efecte contrari tot sovint, el rebuig de les urnes. Motius no en falten. Si cap partit està lliure de culpa, quelcom important falla a més del tacticisme: el sistema. “La il•lusió del canvi encara no s’ha instal•lat entre la gent”, va concretar Artur Mas. Quin canvi? Si fa set anys es va produir el seu daltabaix perquè la data de caducitat ho exigia, i ara ens presenten el mateix contingut amb un embolcall nou, en què consisteix la renovació i el canvi?

Reconeixen que la ciutadania està desil•lusionada fa anys. No poden escudar-se sota el paraigua del sobiranisme d’uns o el federalisme d’altres per convèncer. Dues tesis ambigües inassequibles. Mentre el lideratge partidista sigui l’única força de la convicció sobre la servitud de la militància i del candidat, l’electorat estarà lligat de peus i mans. No vol votar candidatures sinó persones. Vol veure en el camp d’hípica tots els genets participants i no solament els caps més desafiadors o agressius. Vol apostar per cada un dels components de la cavallerissa electoral sense el risc de comprar un exemplar maldestre, coix o de segona. Com diu Joan Barril, “el ciutadà no confia en el primer xarlatà de pas”. Abans es queda a casa o diposita el sobre en blanc.

En tot aquest batibull d’ intriga partidista i desafiament, hi ha qui prefereix trencar els esquemes clàssics i sortir a la cursa com el genet més inversemblant amb la bandera estelada, la fal•lera immigratòria, l’àliga de l’enyorança o la simple popularitat. L’animació i la diversitat estarà garantida en els comicis del novembre. Qui aclapararà les mirades més apassionades i es quedarà amb les seves propostes mitingueres? El cert és que falten nou mesos de gestació i tots ja voldrien bressolar la nova criatura sense passar l’embaràs. El part ha de superar una mecànica electoral rovellada i una selectivitat obsoleta que intenten aparcar. Enmig de la controvertida llei de les vegueries els crema a les mans la principal eina parlamentària pendent de renovació. Per conveniències de lideratge i repartiment d’escons fan oïda sorda a la veu popular que exigeix les llistes obertes. Les apostes democràtiques sentenciaran els guanyadors que pujaran al pòdium. La saviesa del poble és l’expressió de les urnes que atorgarà la confiança als millors genets i seguirà castigant la prepotència i l’avarícia amb el vot en blanc o l’abstencionisme.


Ramon Mas Sanglas
20/1/2010