Pensions justes a debat

De petit em van ensenyar que amb el pa no s’hi juga, i que si trencava la guardiola, -aleshores de terrissa- , no la podria confegir. La consigna era que sense menjar és difícil sobreviure i sense feina no entren recursos. Una invitació molt directa a l’estalvi i al treball. Dues afirmacions casolanes, estretament lligades i dependents, que vivim en pròpia carn sense recórrer a la memòria d’antuvi. No té la mateixa sort qui pateix la penúria de no arribar a final de mes sense el subsidi de la caritat, sigui per la seva precarietat habitual, per la contrarietat laboral sobrevinguda, inesperadament, a efectes de l’atur i a conseqüència de la crisi o com a víctima d’un sistema de pensions desajustat a la realitat, malgrat haver cotitzat sobradament.
És el gran debat que els dirigents polítics han posat damunt la taula perquè la societat hi digui la seva. Qui ho interpreta com un globus sonda, es podria acceptar si és una estratègia per implicar tothom. No parlem d’un problema polític sinó del modus vivendi personal de la tercera edat. Volem veure l’estat de salut de la guardiola que l’Estat ens guarda i repartir-la millor. No confonguem les recaptacions per la via dels impostos, amb els estalvis per la via de la retenció laboral a compte d’una jubilació justa. Som amos d’aquesta inversió que l’administració pública ens reté per llei com a treballadors. Tenim el dret a conèixer el repartiment com hereditaris d’uns béns personals. Per què parlem de prestacions? És una recuperació o devolució dels diners propis que hem invertit a l’erari públic a canvi d’uns rèdits futurs com a pensionistes, com podríem haver dipositat en una entitat privada. Benvinguda sigui la reforma esperada si el sistema n’ha de sortir enfortit gràcies a la sensatesa, els consens i la complicitat popular.
La reestructuració és força complexa i paradoxal. Volen allargar genèricament l’edat laboral per norma, quan l’estrès és plurivalent en cada professió. La responsabilitat i la dedicació intel•lectual tenen un preu alt, sense menystenir la duresa física d’un peonatge permanent. Els empresaris mimen l’experiència dels seus operaris grans, però són reacis a pagar l’antiguitat i els acomiadaments, quan els joves desmotivats no troben feina i marxen a l’estranger els més ben preparats. Contradiccions del mercat laboral interior que té uns costos negatius amb pèrdues de personal qualificat. La il•lusió del món estudiantil es fa realitat amb el treball que pretenen. No els neguem l’oportunitat. Un segon grup de víctimes del sistema el configura el gruix d’aturats de 50-58 anys sense esperança de treballar. Havent cotitzat més de trenta anys es troben flagel•lats injustament per uns càlculs i un barem que els condemna a una pensió irrisòria i descompensada. En un tercer rànquing estan les vídues, sense pensió pròpia, que s’han d’acontentar amb el 52% del sou de la seva parella difunta per fer front a les mateixes despeses de la casa. Cada situació mereix un estudi minuciós. Les seves guardioles són semblants i reben un tracte molt diferenciat. No puc passar per alt la rancúnia social envers les grans pensions vitalícies inherents al càrrec, situacions privilegiades d’alts directius de l’administració pública i dels polítics -amb pocs anys de cotització per llei- , les prejubilacions molt prematures –no pel tancament de l’empresa- a compte privat, inicialment, però, que l’erari públic acaba assumint els costos als 58 anys. Aquests quatre col•lectius mereixen una restricció severa perquè són una causa perniciosa en detriment dels oprimits.
Els topalls han d’estar en les quantitats, no en l’edat, que hauria de ser flexible i voluntària per treballar més allà dels 65 anys de forma premiada. Si els salaris públics no fossin extralimitats i esperpèntics existiria una proporcionalitat entre la cotització i la prestació en base a un barem unificat i comú calculat sobre els paràmetres de la longevitat mitjana. Cadascú que es jubili quan vulgui mentre hi hagi aquesta equitat. És amo i senyor de la guardiola que ha creat. Així hi hauria una permuta de mà d’obra especialitzada en el pàrquing laboral del país , sense reducció o pèrdues d’ingressos.
En definitiva, i deixant de banda els plans privats de jubilació, qui ha tingut la sort d’haver treballat ha pogut guardar una pometa per a la set amb tots els drets a tastar-la quan li vingui de gust. La vida és la roda del temps que no para. El rol dels joves és treballar quan estan preparats i el descans és patrimoni dels grans amb els mèrits acumulats. Els valors humans ben coordinats esdevenen uns bons hàbits de convivència i benestar.
Ramon Mas Sanglas – 30/1/2010