Moments calents

Cada cap de setmana tenim alguna moguda política de volada. Ara els convergents encapçalen la cursa en reunions, eslògans, impuls mediàtic i agressivitat verbal, controlada, però, amb una força subliminal perillosa. El “construir Catalunya” de l’època pujolista inicial, s’ha convertit en “reconstruir”, per a l’Artur Mas, després de set anys de tripartit i de travessia pel desert. Hi hagut una devastació territorial? Sortosament, el lema “Si Catalunya suma, pot”, contraresta la sentència “sense set de venjança”,que va dir en el monestir de Manresa. Per a molts catalans resulta ofensiu que una dreta moderada nacionalista vulgui patrimonialitzar el catalanisme. Si no es volen proclamar obertament sobiranistes i ferms defensors de l’autodeterminació, els independentistes, sota sigles diverses –ara anomenats populistes -, tindran un paper clau en la democràcia electoral del país. Sigueu clars, convergents. Si voleu servir dos senyors, a la Moncloa i a la Casa gran, us fareu mal. Quadrat i rodó, alhora, un miracle. No pretengueu els vots d’uns, sense les exigències dels altres. El pitjor descrèdit d’una campanya és centrar-la en el propi ego en lloc de baixar al cor de la ciutadania i tocar el seu dia a dia per arribar a final de mes. Els esglaons de la baixada es recuperen al pujar al pòdium durant quatre anys. El polític ha d’aprendre a baixar per escoltar, no per enlairar-se tot sol.
Descrèdit polític – Després de l’atur i la crisi és el tercer ítem de preocupació social. Per què els mateixos polítics són incapaços de reaccionar per guanyar-se la confiança? Tenen el diagnòstic i no es volen medicar fent un canvi d’actituds: renúncies personals amb uns salaris més adequats als temps, compromís de complir la paraula donada, apropament al poble per viure la democràcia i menys partidisme d’interessos. Això és pedagogia aplicada. El ciutadà s’atansa, però rep l’esquena. La virulència política ha creat un estat febril durant els anys del tripartit, en contraposició a la hibernació pujolista. No volen més implicació del poble? Abans, un alcalde de poble gairebé era vitalici i sense contrincants per usurpar-li la plaça. Era una feina més vocacional que dinerària. Era l’autèntic polític de servei, amb menys burocràcia i dependència. Ara, l’atomització de partits alimenta la rumorologia electoral i la set de poder, sense haver fet molts dels deures pendents. La decepció de les urnes serà frustrant mentre la malaltia del món polític no es sotmeti a l’escàner de la transparència i entri per la via de la recuperació adequada.
Servitud partidista – El cas Ascó ha evidenciat el poder contra el poder. Democràcia al servei polític o polítics contra el poble? Hem vist les actituds imperatives del PP a Guadalajara i de CiU a la zona de l’Ebre contra la lliure actuació de dues alcaldies. L’obediència de partit quasi ratlla l’esperit monacal de Sant Benet d’antuvi, sota amenaça d’expulsió. On està la missió democràtica de la representativitat popular? Aplaudeixo i exigeixo aquesta intransigència només en els casos de corrupció. Però, si la discrepància popular en un territori concret en matèria social és majoritària, els seus polítics electes es deuen primer al poble, no al partit. La servitud no és obediència cega de monjo, sinó de servei als votants. El contrari és segrest de la democràcia. Aquest fonament de la llibertat individual és la base de les llistes obertes que reclama la societat, per no caure en aquesta imposició de candidatures de les cúpules. Quan la llibertat de vot ja no existeix dins el partit no estranya la negativa a un canvi electoral més descentralitzat. La participació de la militància en el partit i del poble en les urnes és la millor garantia de salut democràtica. Ens queda molt camí per recórrer encara.
Ramon Mas Sanglas - 26/1/2010