Paradoxes de les vagues

Per principi tota vaga és impopular, incòmoda i enutjosa. Acabem de viure una excepció favorable. La protestes i les interrupcions laborals dels treballadors dels peatges d’algunes autopistes catalanes s’han convertit en una festa major per a molts usuaris al trobar-se les barreres aixecades i lliures de pagament. Tot el contrari d’una tractorada obstructiva. La vaga ha estat un premi a la clientela, però, a costa de les pèrdues empresarials. L’agraïment als vaguistes s’ha fet palès amb mostres sonores de satisfacció. És la cara amable d’una reivindicació laboral en benefici de tercers, aliens al conflicte negociador de les parts. Seria un bon exemple a imitar sempre que l’efecte buscat, l’acord, es fes realitat amb uns mínims costos. Si en el retorn vacacional es repeteix la sorpresa, la mona de pasqua haurà estat un bon obsequi.
El dret a la vaga és inqüestionable. Altrament és l’eficàcia i les raons que esgrimeixen els bàndols implicats en cada situació concreta. Podríem parlar de dues tipologies de vaguistes en funció de la repercussió: del sector privat particular i dels treballadors o funcionariat vinculats al servei públic. Els primers, com l’automoció o el metall, no ocasionen incomoditats ciutadanes. El vincle entre treballador i empresa és directe i les conseqüències negatives de pèrdues mútues en salaris, productivitat i beneficis són compartides d’alguna manera.
El segon grup afecta bàsicament als clients assidus al servei respectiu per la dependència. Hem viscut experiències relacionades amb el transport públic, sigui terrestre, aeri o ferrocarril, els serveis sanitaris de medicina o infermeria, el sector privat i públic de l’ensenyament. En cada col•lectiu la incidència i les repercussions són diferents. Una vaga de controladors aeris, del personal del manteniment de pistes o de l’àrea de facturació, afecta d’immediat la cadena amb la paralització total o parcial. En canvi, si la fa el personal de neteja d’un aeroport els efectes col•laterals són suportables alguns dies. Quan les alternatives són minses, s’agreuja l’efecte. L’aturada del transport metropolità d’una ciutat desorganitza la vida laboral de molts usuaris. Les aules escolars tancades o un hospital amb serveis mínims trenquen els hàbits rutinaris de moltes famílies. Aquí rau el quid de la racionalitat, utilitat, abús i justificació de la mobilització quan altera i perjudica a qui no n’és culpable. Els arguments de la força major i els danys adjacents o socials indirectes per pressionar la negociació són qüestionats pels detractors del dret a la vaga, constitucionalment reconegut. Seria irrisori i absurd, que el professorat convoqués vaga un cap de setmana o durant el mes de juliol. Els més benèvols -amb afany de mitigar la distorsió familiar- proposen guardar l’alumnat al pati o sense fer classe. Una solució de comoditat social, de càstig als mestres i d’ineficàcia negociadora, sens dubte. Aquí la pressió buscada – com en la immensa majoria dels casos- , és la transcendència del conflicte al carrer, no ocasionar un perjudici directament, inevitable per altra banda. La seva expressió viva és la manifestació. Sempre entren en joc el convenciment dels participants, la capacitat organitzativa i els motius reivindicatius que justifiquen la moguda. L’equilibri d’aquests tres components és clau. Malauradament, el denominador comú quasi sempre és l’econòmic, amb les variants del temps, horaris i calendari, sinònim genèric de salari. Amb la crisi s’han trencat més ponts negociadors, difícils de reconstruir a nivell estatal i autonòmic.
Alguns laboralistes ideòlegs, més optimistes, advoquen per les reivindicacions sindicals a la japonesa. Aquesta llegenda urbana, proposa treballar en excés com a protesta. La superproducció desbordaria el mercat previst i l’empresari hauria de pagar el rendiment desmesurat. Una forma positiva de fer baixar els preus? Dic llegenda, perquè l’objectiu real és que el producte surti defectuós amb la intencionalitat de causar greus pèrdues a l’empresa. Tornant a l’exemple escolar, si la vaga docent a la japonesa es traduís en un excés de zel vocacional exigint més del compte, posant deures i exàmens abusius, tant els alumnes com els pares no aixecarien el crit al cel? Veiem que els dos extrems són perjudicials i que optimitzar una vaga per a les dues bandes és impossible o molt complicat. Només amb el diàleg i el consens s’arriba a superar la tossuderia unilateral. El compartir exigeix repartir, perquè qui tot ho vol, molt sovint tot ho perd.
Ramon Mas Sanglas – 27/3/2010