Mai plou i neva a gust de tothom. La neu és molt bonica, a la muntanya. Dites populars que responen a la realitat climatològica i que no ens donen a triar, ni el quan ni el lloc. Els paisatges blancs i exòtics més propis de latituds nòrdiques i pirinenques no són habituals arran de costa. La novetat blanca, encara que previsible, però, sobre dimensionada localment, pot trencar per moments, hàbits i rutines. És la cara negra d’una nevada generosa que posa a prova tècnics, plans de seguretat, polítics i tota la circulació rodada, avesada a unes vies expedites i lliures d’entrebancs naturals. El canvi sobtat també sobta, inesperadament, l’humor de la persona afectada en qüestió de minuts, quan es veu impotent i atrapada en el seu vehicle que no respon o en un tren bloquejat. La intel•ligència, sotmesa i desbordada per la naturalesa, pren consciència de la capacitat limitada de reacció malgrat la tecnologia més puntera. Aleshores es fa imprescindible creure-s’ho amb resignació: al mal temps, bona cara. És la imatge contrarestada dels nens enguantats i exultants enmig de places i prats gaudint de la cara verge d’una neu flonja i la seva bellesa, alliberats de les obligacions escolars que els tanca les portes feliçment. No hi ha mal sense bé a canvi, encara que sigui passant una nit blanca en el gimnàs de l’escola com un dia improvisat de colònies.Quan els problemes s’agreugen amb gruixos de neu i perills de glaç, amb vent i onades gegantines o la natura es rebel•la en excés provocant tragèdies, les conseqüències es poden dramatitzar. La perícia humana per terra, mar i aire és vençuda fins la paralització irreversible, transitòriament. Les comunicacions més sofisticades alimentades i penjades d’uns fils, que el temporal abat en un no res, ens deixa abandonats sense els recursos més elementals de supervivència. Són lliçons naturals que vénen i truquen la porta de casa, de tant en tant. Si aquestes peripècies ens crispen els nervis, què hauran de dir molts haitians, xilens o turcs que se’ls emportà tot i amb molta sort es van alliberar de la seva tomba? Feliços qui ho podem explicar i escriure.
Tots els serveis d’emergència intenten complir si no són víctimes del caos, el foc, l’aigua, el vent. Quan l’entramat circulatori d’una ciutat falla és un afegit vulnerable important. Aquesta vegada hem tingut mostres de col•lapse greu en carreteres, vies fèrries i el transport metropolità. Ens cal una reflexió sobre l’actuació humana i les limitacions tecnològiques supeditades al màgic fluid elèctric, imprescindible. Tots recordarem les locomotores Dièsel de fa poques dècades que arrossegaven molts combois ferroviaris, sense viure en cap entorn transsiberià. Han desaparegut totalment dels magatzems de la Renfe? Les emergències fan pensar en recursos arcaics, però, efectius, abans que passar moltes hores o una nit d’hivern en un vagó penjat per falta de corrent elèctric. Tota solució eficaç és plausible. Saber-la aplicar és compartir responsabilitats perquè ningú hagi de carregar amb la culpa, que ningú vol, perquè també és negra. Com negre seria buscar fantasmes polítics electoralistes per part de l’oposició. Esperem que la nevada, si arriba al Parlament de Catalunya, sigui per millorar actuacions de futur, no desqualificar i confrontar interessos de partit.
Ramon Mas Sanglas -9/2/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada