Confrontació educativa al carrer

Una part dels docents catalans ha sortit al carrer a manifestar la seva disconformitat sobre el desplegament de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Ja l’havien fet palesa en tres ocasions anteriors durant la seva tramitació. Un pols permanent de l’escola amb l’administració és símptoma innegable que falla quelcom important a nivell humà, econòmic, organitzatiu i relacional. Una llei consensuada políticament i rebutjada per una part dels actors principals ofereix un escenari de difícil representació mentre la tibantor persisteixi. Tant el sector públic com el privat estan sota el mateix paraigua de la LEC, però, amb trets diferents quant al professorat i el caràcter propi de cada centre. Això no exclou que els dos tinguin mancances comunes en recursos humans i materials perquè estan supeditats a la mateixa reglamentació curricular, horària i calendari. La reforma de la LEC incideix més en els funcionaris públics.
Sense entrar en valoracions estadístiques de la vaga les dues parts en litigi estan força distanciades. Per al conseller està fora de lloc tota confrontació pública pel greu perjudici social de l’aturada. Només admet el diàleg amb els representants sindicals, fet que poques vegades s’ha donat, per la unilateralitat del departament en prendre les decisions, segons els sindicats. Retrets mutus que no acosten posicions.
Si busquem el comú denominador de la desavinença, podem trobar les causes en la falta de recursos inversors i de personal, -conseqüència de la greu crisi econòmica- , la desregulació anual del calendari actual, i la imposició de nous criteris directius en l’escola pública mitjançant una avaluació més individualitzat dels docents, i seguiments a l’estil certificacions ISO. Tota llei comporta un procés progressiu d’implantació. Té un cost que suposa renúncies, adaptacions i reaccions. Quan els sacrificis que es demanen superen la capacitat d’acceptació per excés, sorgeix el malestar col•lectiu, que uns exterioritzen amb més facilitat. Professors que no han abandonat l’aula per manifestar-se estan igualment afectats. No tenen més sentit vocacional que els seus companys. Simplement, creuen que és inútil, més que inoportú, pels resultats aconseguits anteriorment.
La falta d’inversió escolar està repercutint en la reducció de plantilles, aules i substitucions d’emergència, quan el nombre d’alumnes s’ha incrementat en 23.000 noves matrícules. Les ràtios per classe queden sobrecarregades. Les aparences i realitats de modernització digital no supleixen les necessitats de professorat. El resultat final és la impotència per millorar la qualitat i el rendiment acadèmic dels alumnes, que desemboca en un estrès professional malaltís. El registre de baixes ho constata.
El rebuig a les innovacions del nou calendari amb la supressió de la jornada intensiva del juny i l’avançament de l’inici de curs tenen interpretacions diverses: mentre els pares aplaudeixen la novetat, els mestres veuen com les seves tasques burocràtiques del tancament de curs i la preparació acadèmica del nou se’ls farà molt costerudes. Agrairan la setmana del febrer, tant si és laboral com no, -de descans per als alumnes- , i que tants maldecaps està donant als pares abans d’hora.
L’autonomia dels centres prevista per la LEC, -ben entesa- serà una riquesa pedagògica i una font de conflictes, si la direcció es fa autoritària i no és ben compartida pel claustre. Si l’objectiu central de l’escola ha de ser la paperassa per controlar la disciplina, desapareixerà l’essència de l’ensenyament que és la formació acadèmica i l’educació com a persones. La docència no pot estar sota pressió ni repressió. Per ensenyar la llibertat s’ha de ser lliure, que no vol dir descontrol ni encasellament. Només amb la confiança entre tots els membres s’allunyarà el fantasma de la hipocresia de l’entorn escolar, en benefici dels alumnes i la participació de les famílies.
Ramon Mas Sanglas – 17/3/2010