Podem parlar d’independència

Ja no és tabú per a la majoria. Se’n pot parlar en públic, com de sexe, sense anar a la presó. No és pecat polític ni moral. L’estigma franquista de ser català, roig i separatista és residual, afortunadament. Fora del país, però, la sensibilitat i la sintonia envers Catalunya ja no és la mateixa. Quan els ideals patriòtics d’una sola nació es veuen qüestionats, el nacionalisme espanyol grinyola, perquè la pell de la democràcia encara no està prou adobada en alguns entorns. És un problema generacional que el temps curarà per empatia i sense més friccions. Manquen unes dosis més de diàleg, d’acceptació diferencial, de respecte cultural i lingüístic. Si aquests condicionants, que demanem a nivell europeu, no els vivim a casa nostra, mai estarem preparats per a una convivència pacífica i menys per coordinar una independència, si fora el cas. Comparem tres estadis socials marcats pel temps i els interessos.
La societat adulta actual, òbviament, és la més reaccionària a parlar-ne. La parafernàlia constitucional ha blindat tota possible esquerda nacional. Però, la memòria històrica, les desafeccions interterritorials i els desequilibris fiscals coneguts en les balances fiscals, han obert el meló de l’independentisme popular. Les mogudes consultives, titllades de simulacres sense efecte, neixen d’un impuls legítim mancat –transitòriament- d’un projecte identitari definit. Els promotors no han materialitzat les xifres d’un hipotètic nou estatus nacional català desvinculat d’Espanya amb els seus recursos propis. És a dir, quin seria el cost de la independència en el cas més optimista de la tolerància nacional i un consens bilateral? El saber-ho guanyaria adeptes. Estic apuntant una utopia, a hores d’ara.
Per a la joventut catalana més il•lustrada, no existeix el llast històric i moral de la postguerra. Les dues espanyes irreconciliables, carregades de rancúnies mútues, ja no formen part del seu esquema generacional. Els criteris separadors han esdevingut més conciliadors per a ells. La geografia no margina ideologies, són les persones. Les enquestes i els debats independentistes veuen amb ulls tolerants un divorci nacional de les autonomies abans que trencar-se els plats pel cap. La raó i el pragmatisme impera per damunt les imposicions rígides i legislades que no fan seves. La riquesa cultural polivalent i el plurilingüisme els fa llimar diferències regionals. Dit altrament, el sentit globalitzador i europeu dels joves forçaria una convivència unificada, però tampoc, s’oposarien a una divisió peninsular si no fora possible, sempre i quan un clamor popular els recolzés. No oblidem que molts independentistes catalans no ho són per convicció ideològica. S’hi tornen pel rebuig excloent del radicalisme espanyol. Una parella de parla diferent ha d’acordar com entendre’s. Sense cap renúncia lingüística i amb voluntat comuna es poden aprendre les dues. Però, si persisteix el desacord el divorci s’imposa, amistosament o a bastonades.
Els polítics catalans, tercer estament, no es volen cremar. Juguen a la plurivalència i gremialment. Per això es parapeten en l’amagatall de les llistes tancades. Poden parlar d’independència, però, pocs gosen. Només els neòfits que s’estrenen hi veuen aquí el filó del seu futur polític. El vot és un tresor fonedís que cal acaronar en benefici personal, partidista i pactista. És una eina de poder i un trampolí electoral seductor, com ho és la immigració per a alguns oportunistes. Per a la casta política actual la sobirania popular i la seva decisió els fa por. El catalanisme és un revulsiu espanyolista i una medalla d’or en les autonòmiques. És el preu que hem de pagar durant uns anys més per la covardia de les llistes obertes i l’egoisme dels partits.
Esperem que l’empenta política de nova generació acabi de madurar la democràcia. La saba jove ha de revifar els brots sobiranistes decisius trencant motllos caducs. A més aversió, més separació. A més tolerància, més concòrdia. Si Espanya ens hi vol per la solidaritat, que també ens accepti per a la igualtat i amb els trets diferencials específics de la llengua i la cultura. Parelles de fets, no de conveniència.
Ramon Mas Sanglas – 5/3/2010