No som res (NO ENVIAT A NINGÚ)

T’acompanyo en el sentiment. Ja ho veus, no som res. Ho diem i escoltem quan ens toca, no per gust, donar el condol als familiars i amics d’un difunt proper. Només en circumstàncies adverses valorem les nostres limitacions i la flaquesa de l’ésser humà mortal i fungible. Les facultats superiors de la racionalitat no ens fa diferents de la resta animal al cap i a la fi de la vida. Naixem per morir. Però, no vull parlar de l’òbit , sinó del què hi ha entre els dos extrems: la vida individual intransferible, -no és habitual morir per l’altre- però, massa dirigida lamentablement.
Vull aterrar al camp polític, laboral i familiar. Tres eixos vertebradors que ens marquen la vida de forma molt diversa, voluntària i també inconscientment. Quantes vegades no hem afirmat que passem dels polítics i les seves martingales? Ens declarem apolítics – i anem o no a votar- però, no podem escapar de les seves estratègies i interessos a què ens sotmeten per les lleis que aproven. De bon grat o a contratemps la democràcia està a les seves mans perquè així ens ho han muntat. Tot l’entramat del reguitzell legislatiu marca el camí i el comportament de la persona que no viu a la selva. La civilització també comporta restriccions, té un preu amb drets i obligacions.
No som res perquè la impotència individual no pot rebel•lar-se, més que ideològicament, contra unes majories polítiques imposades. Víctimes del sistema partidista hem d’acatar-lo. Centenars d’exemples, quasi paròdies, il•lustren la fragilitat i la manipulació a què els parlaments del país sotmeten la ciutadania. A nivell nacional s’estan debatint –amb poques cessions i renúncies partidistes- , mesures contra la crisi sense implicació del capitalisme intocable dels rics i benestants. Sense ingredients nous i el concurs de tota la societat, no solament l’assalariada, el mercat continuarà estancat. Per què no interessa somoure i sacsejar els pilars inamovibles de la banca que lliguen el món polític? Si el cercle tancat dels poderosos no deixa fluir nous aires inversors, l’economia morirà d’asfíxia. El sector laboral no és més que un instrument productiu i sostén de la vida familiar. Tots dos es queden en un no res si es paralitza la roda de la inversió. Els milions d’aturats són la prova més evident d’un país desnodrit de capital que ha quedat en mans d’uns privilegiats, a vegades sense escrúpols.
No som res, ni ningú, per canviar la voluntat –més ben dit, l’ interès i egoisme personal- , d’uns polítics autonòmics que han preferit dedicar el seu temps de quatre anys a legislar sense cap urgència sobre toros, les vegueries o les consultes populars abans que canviar la llei electoral catalana. L’única comunitat que conserva els vestigis d’un sistema de trenta anys. El repartiment actual dels votants per territoris ja els dóna garanties de perpetuïtat parlamentària. Tenen por de ser avaluats individualment per les urnes. L’amagatall de les llistes tancades els permetrà el domini polític més anònim sense donar comptes al poble que busca polítics de proximitat, competents i transparents. Per què pagar tantes nòmines si el cap de llista parla i vota per boca de tots els seus? Ni ells mateixos són lliures, a menys que el partit corri un risc d’impopularitat. Ser polític també implica una dolça esclavitud. Val la pena? Mai falten aspirants per a les primeres places.
Coneixem nous sondejos de preferències i tendències del vot ciutadà. Simples conjetures per estimular als concursants a sortir a la palestra amb més embranzida. Fan la seva cursa. Nosaltres, espectadors de les seves lluites, -patètiques i amb ridícules baralles- servirem d’esquer el dia del vot, que ens vindran a demanar per pescar més escons. No som més que això, mà d’obra ben barata i fer de súbdits L’amo, el poble, es fa servidor de qui hauria de servir. Vet aquí la servitud de votar partits i no persones. La llei –arcaica i amb tics antidemocràtics- , ha capgirat els drets i els valors de la democràcia. No necessitem partits en el Parlament, sinó representants experts amb cara i ulls diferents, dedicats més per vocació que per ideologia. Menys, bons i lliures. Els volem conèixer un a un, que votin individualment i en consciència, segons el desig dels seus electors i no del partit. Aleshores, la nostra veu serà la seva i deixarem de ser res.
Ramon Mas Sanglas – 15/3/2010