Reagrupament ara s’equivoca

Els antecedents recents d’ERC no han alliçonat prou bé al moviment independentista català. El daltabaix d’un partit consolidat anys enrere com a promesa de l’independentisme del país ha estat insuficient per replantejar noves vies d’unitat. Sembla que l’esporga de l’arbre republicà ha esdevingut un branquilló residual impositiu i excloent, sota les sigles de RCat, partit de Reagrupament Nacional Català. No preocupa tant els líders que encapçalaran la llista –pendents de selecció fins el juny- , sinó la filosofia o idiosincràsia que vol encarnar la coalició. Els avatars històrics secessionistes d’ERC han colpit tan fort l’esperit independentista tolerant que han dut molts militants a un extremisme fronterer, ratllant el radicalisme dur. Sense diàleg i confrontació no pot emergir una nova Catalunya lliure i acceptada des de dintre. El frenesí contra el nacionalisme estatal i centralista no es pot traduir en un trencament visceral, del tot o res. El seny, carregat de paciència, imposa uns límits i un diàleg alhora. No demana una rebel•lió dràstica. No volem una Catalunya militar conflictiva com una Irlanda del Nord d’antuvi. No cal un exèrcit al segle XXI. El dret a decidir d’un poble europeu civilitzat és l’arma democràtica més potent. Malament si els catalans hem de mantenir la integritat del territori i la sobirania amb la defensa armada. Són raonables unes ambaixades exteriors i uns serveis d’interconnexió, però, sense missions d’espionatge ni ministeri de Defensa. El més important és ser forts a Europa i mantenir la bona relació comercial de veïnatge i arreu del món. És un procés lent i difícilment assumible en una sola generació. Consultem la història europea.
El quid essencial de la qüestió és el com s’arriba a ser independent per voluntat consensuada i pacífica, malgrat una Constitució que ens gira l’esquena. Enfront dels dinou milions de vots espanyols necessaris per canviar el text –impossibles d’aconseguir- , només queda la rebel•lió política forçada, via Parlament català –amb un referèndum oficial i vinculant- , o la insubmissió fiscal generalitzada. Mentre el camí no sigui més planer i expedit estarem en fase preliminar. Un govern catalanista que impulsi l’autodeterminació significa que molts dels diputats de la Cambra tinguin un cert grau de convenciment independentista, la llibertat individual del vot parlamentari i el recolzament de la societat. L’aglutinament dels tres condicionants rebrien el vist-i-plau d’Europa per acollir Catalunya com a nou Estat. No li falten els requisits identitaris indispensables: la història multisecular, una llengua i literatura consolidades, una cultura pròpia i recursos econòmics intercanviables. Reagrupament té ben assumits els principis i els drets històrics del poble, però, està en minoria total. Ha de buscar més socis polítics per fer reeixir el seu projecte amb concòrdia. Si gaudíssim d’un sistema electoral amb llistes obertes seria una gran drecera.
El dret popular no admet servituds quan la decisió d’alliberament s’imposa per majories. Si per a molts ciutadans crear un Estat català és una aberració de ments eixelebrades, els més moderats, -emprenyats pel tracte discriminatori com a catalans- , optarien pel sistema del concert econòmic amb plenitud de transferències i drets administratius propis, com a alternativa. Uns i altres, exigeixen fer esclatar l’olla a pressió que viu la societat. Convertir els comicis catalans en un plebiscit és un pols al govern central que els moviments populistes aprofitaran sota l’estendard de la immigració o de la confrontació Espanya-Catalunya, per remoure consciències adormides i configurar un Parlament més de casa.
Ramon Mas Sanglas – 23/3/2010