Petits grans alcaldes i alcaldesses

No em refereixo a l’alçada i talla física. Parlo de la seva grandesa humana i capacitat de disponibilitat. Del saber fer quan toca, en silenci i sense propaganda. Sempre disposats a arremangar-se per agafar una pala, calçar-se unes xiruques i anar on els criden sense mirar el rellotge, de dia o de nit. En moments difícils s’avalua el vertader governant, el de gran volada o de balcó i el que toca de peus a terra. De ciutat o del petit poblet d’un racó de món. El que compagina la seva professió amb el càrrec municipal. No calen episodis de risc o d’emergència per evidenciar quin és del poble i es desfà pels seus habitants sense compliments, sense burocràcies de despatx i distàncies, a diferència del polític de protocol amb frac o corbata i de restaurant de cinc forquilles. Respectant estils propis, amb tractor o sense cotxe oficial, només es mereix la dignitat de l’alcaldia qui l’exerceix amb fets diaris i no paraules. De dretes o d’esquerres, sigui home o dona, sap governar qui es fa estimar.
Hem viscut una nevada històrica on l’actuació dels polítics locals i responsables autonòmics ha estat clau i desigual. La intensa pluja de crítiques i opinions sobre cadascun ha posat de relleu el nivell de lideratge enfront d’un conflicte que ha ratllat el caos. El grau d’indignació popular és molt divers en funció de la presència, negligència i responsabilitat assumida per cada estament públic. El ciutadà que paga els seus impostos i despeses a canvi d’uns serveis no pot quedar desprotegit ni per les entitats subministradores ni pel govern que les controla. La gestió d’uns i altres no es pot tergiversar amb mitges veritats o desinhibicions, molt menys en hores difícils, quan les necessitats més precàries són prioritàries o està en joc la mateixa salut.
L’autoritat municipal té una circumscripció restringida i l’obliguen a uns impossibles massa sovint. No ho té tot a l’abast quan les circumstàncies es desborden. El govern local d’aquest país està patint l’abandó oficial en situacions crucials. Ha d’aplicar lleis i assumir competències sense recursos per desídies superiors. L’escassetat de medis per atendre la immigració de Vic i Salt són exemples vius ben actuals. No es pot suplir tot amb el voluntariat i la resignació ciutadana. Per què la classe política autonòmica o estatal es despenja i es desentén en situacions greus quan els pertoca? Es creen tensions governamentals d’impotència amb disfuncions administratives i econòmiques per omissió o mal enteniment. És urgent delimitar els camps competencials polítics per millorar l’eficàcia sense buits de coordinació territorial.
Voldria honorar i agrair des d’aquí aquestes alcaldesses i alcaldes que practiquen tot l’any l’essència de la democràcia convivint amb i per al poble gràcies el seu bon fer. Són els autèntics polítics de la proximitat i no dels púlpits i estrades. Són els governants assequibles i tot terrenys que es troben quan els necessites, que no han de lluitar per conservar el càrrec fent campanya electoral. El ciutadà els demana per favor, que continuïn perquè són uns líders del servei i no polítics d’escalada. Amb aquests exemples tan imitables -cada dia més escassos- , el país no coneixeria els vocables desafecció o corrupció. Fan la autèntica política, quasi vocacional, deslligada de la política de partit més preocupada pel poder i les urnes que per al servei a la ciutadania.
Ramon Mas Sanglas – 13/3/2010