Mòbbing polític

Tot tipus d’assetjament, sigui laboral, escolar o immobiliari és una pressió psicològica continuada. Pot estar penalitzat. Les enquestes i els baròmetres polítics –més freqüents, a mesura que s’escurça la cita amb les urnes- , posen en peu de guerra als concursants polítics. Cada cap de setmana es mobilitzen totes les tribus de les coalicions polítiques per assajar la moguda, ensenyar les dents i exhibir les armes de combat. Quan els sondejos electorals no són prou favorables les arengues pugen de to a costa de l’adversari. Tota mena de recurs és lícit per trepitjar més fort. No s’escatimen mobilitzacions, trobades efervescents amb calçotades, arrossades i botifarrades segons l’època o el lloc. És increïble la capacitat imaginativa per tal de desplaçar la tendència sociològica del vot i el què hem d’escoltar mig any abans dels comicis. La màquina de la combinatòria matemàtica ja s’engega dintre el món polític, quan el ciutadà té altres cabòries per arribar al final de mes i trobar feina. De fet, és la feina del polític, conservar la seva cada quatre anys, a costa del contrincant, gens company. És un mòbbing tolerat entre rivals legalitzats que veurem tota la primavera abans no arribi la guerra de trinxera amb la campanya oficial de la tardor. La democràcia del país es mereix aquests tripijocs?
Les estratègies són inversemblants. Des de les promeses més ideològiques als somnis d’un passat frustrat més a l’abast. Els eslògans més utòpics són la delícia dels analistes recargolats. Vegem les diferències entre la causa comuna del PSC i la casa gran de CiU. Tot dos advoquen per la grandesa del partit respectiu i el seu programa que no coneixem. Seran la panacea de tots els mals del poble català. Per què no l’apliquen ara que governen? Els primers, defensors d’un federalisme impossible, estan nedant entre les dues aigües del socialisme centralista i l’esperit progressista d’un PSC que voldria i no pot ser català de soca-rel. Els segons, que es defineixen com a catalanistes, estan embolicats i confusos quan han de donar la cara davant del sobiranisme, l’autoderminació i l’independentisme que els reclama una facció dels seus fans, presumptes votants. Quan el PP insinua trobar aixopluc sota el seu paraigua, la credibilitat convergent se’n va a la deriva. Aquest somni de germanor dels populars amb CiU, a imatge i semblança del país basc, els allunya més d’arribar al Palau de la Generalitat. Els antecedents d’unes actes notarials no perdonen, encara que numèricament aquest matrimoni podria ser la taula de salvació de l’Artur Mas per entrar a la terra promesa dels seus avantpassats.
Desgranant el rosari polític topem amb una ERC perduda, desfeta i sense rumb fix. El desmembrament intern, per excés assembleari, i les topades dintre el govern tripartit l’han apartat de la confiança popular. Les enquestes intueixen la volatilitat del partit. Qui aprofitarà la descomposició seran els moviments populistes. Per una banda Reagrupament, sota el lema de la futura Catalunya independent -amb les consultes populars no oficials prèvies- , esgrimeix un programa avantguardista molt atrevit i radical sense miraments ni recels. Encara li manca el perfil dels seus líders. Per altra, el partit local de Plataforma per Catalunya (PxC), amb la bandera de la immigració descontrolada, intentarà arribar al Parlament. Tots dos estan apostant fort pel futur del país en base al descontentament força generalitzat degut al centralisme estatal i l’excés d’immigrants que impedeix una millor qualitat de vida.
La força del mòbbing polític de l’oposició radica en les relliscades – que no són poques darrerament- del govern tripartit. Se n’aprofita, sense escrúpols, perquè sap que pot atrapar o ferir tres adversaris alhora. Tots pedalen i fan declaracions cauteloses per no esverar el galliner. Estem assistint a un espectacle de líders, que vetllen pel futur dels seus cadells. Es munten la festa amb la col•laboració de públic divers, sigui jubilat, afiliats al partit, sindicalistes o simplement local. Mentre es viu joiosament de l’esperança i consol d’un futur millor ens oblidem de les penúries actuals. L’art i l’habilitat del polític consisteix en amanyagar el poble per fer-li veure el que volen i aconseguir el vot que necessiten.

Ramon Mas Sanglas - 22/3/2010