Campanya d’interessos, no de veritats

Per què els interessats són els últims en assabentar-se de la veritat? Ho diem dels pares respecte les aventures secretes dels seus fills adolescents. De la parella respecte la infidelitat d’un dels membres. Dels polítics respecte projectes del programa que anuncien i amaguen o no executen. En els tres casos els interessos personals o de grup són els arguments que forcen silenciar la veritat per seguir gaudint en silenci d’uns plaers o beneficis satisfactoris. No parlaré d’aquests tres. Quan un dia surt a la llum pública la veritat sigil•losament guardada, ¿quina actitud cal esperar? ¿La negació de les proves evidents, la humiliació resignada, la reacció violenta, l’acceptació de les conseqüències, el silenci i campi qui pugi?
El cavall de batalla de la campanya serà la crisi i l’atur amb un reguitzell de mesures per combatre la plaga de cinc milions d’afectats. Els amants de l’estadística podrien fer un estudi minuciós de les promeses dels partits participants detallant solucions donades a cada problema concret. Fora bo exhibir-lo d’aquí uns mesos i contrastar el nivell de compliment, les mitges veritats i les mentides més aberrants. No existeix cap vareta màgica ideològica ni econòmica per restablir la bonança del país. Sí, per reajustar el repartiment de costos i dèficits públics en què estan sumides totes les administracions entre tots. Fins ara la maleïda paraula “retallada” és la més emprada en boca de polítics i governants, com eina ràpida i eficient que fer quadrar emergències econòmiques. Com que les víctimes pobres no hi estan d’acord, les divergències de criteris han fet aflorar solucions a costa dels rics amagats i molt solvents, pocs per alguns, però més que suficients.
La següent certesa ens arriba de fora (New York Times), no per això menys verídica, ans el contrari, per ser una notícia rellevant i contrastada. En la nostra premsa estaria vetada. El frau fiscal anual dels espanyols rics (grans famílies, empresaris i banquers) és de 44.000 milions d’euros, que Hisenda espanyola deixa d’ingressar. Aquest import equival gairebé al dèficit de les despeses públiques socials d’Espanya (sanitat, educació, obra social). Dit altrament, suposa el 74% del frau fiscal nacional i correspon a 569 persones de nacionalitat espanyola, amb cara i ulls concrets. L’Estat no s’atreveix amb ells al•legant possible prescripció del delicte, falta de mitjans o inspectors, por a la investigació per evitar represàlies a través d’altes esferes mediàtiques. L’Agència Tributària es limita a perseguir als autònoms i professionals liberals que no compleixen amb el fisc, que representa un 8% del frau total. ¿Quin partit exhibirà la veritat en campanya i s’atrevirà amb la bèstia grossa que arruïna el país i mata el pobre? No es demana caritat, ni apujada d’impostos als poderosos, sinó simplement que paguin el que estipula la llei espanyola per a tots els ciutadans. La segona bèstia és l’economia submergida, tabú o escapatòria de cert empresariat petit i solució forçosa per alimentar moltes boques. ¿Lacra més justificada?
Lamentablement, Catalunya aglutina la majoria d’aquests defraudadors públics rics, on les retallades estatals són les més destacables. Si en aquest context o guardiola dels ingressos hi afegíssim els 17.000 milions (quota de solidaritat autonòmica) que els catalans veiem com se’n van cada any i no tornen sota cap concepte inversor, viuríem en el país de les meravelles en plena crisi. La frivolitat arriba als límits quan hem de sentir les declaracions d’un expresident: “Els rics no paguen impostos a Espanya” o d’un president autonòmic: “L’ increment d’impostos als rics és més un valor testimonial que pràctic, perquè són pocs”. Amics, lectors, valoreu les xifres i les mentalitats. Però, sobretot, voteu amb la ment freda, si la consciència us permet veure amb lucidesa, quin govern pot treure’ns del pou amb menys injustícies.
Ramon Mas Sanglas – 7/11/2011