Per què una llei de consultes?

La raó, tard o d'hora, troba la veritat. Cal paciència, com la del caçador, per tenir premi. Quan la llei de consultes sigui una llaminadura democràtica l'addicció serà inevitable. Quants anys han de passar?

Perquè no existeix a nivell autonòmic i la transparència és un valor afegit cabdal. L’Estat té l’exclusiva en les atribucions democràtiques vinculants. Espanya encara no és el Regne Unit en democràcia compartida. L’aval de 104 parlamentaris sobre el dret a decidir vol concretar-se en una llei de consultes obertes. L’estrena serà -possiblement- per saber quin model de país desitja el poble català a proposta de diferents alternatives: si vol ser independent, confederal o seguir en règim autonomista. Podria consultar-se sobre trilingüisme en educació, llei electoral, hisenda pròpia o qualsevol tema transcendent d’inquietud social. És de mala fe política creure’s i divulgar que l’única pretensió legislativa de consultes és el sobiranisme. La llei és de tots i tindrà moltes aplicabilitats dins l’àmbit territorial. El caràcter desvinculant no comporta canvis estructurals inherents. És equiparable a un sondeig personalitzat, controlat i oficial fet a tota la població adulta a fi promoure actuacions posteriors amb els resultats obtinguts. En quina coartada o il·legalitat s’incorre per denunciar-la al Tribunal Constitucional?

Neix amb la tensió política interna i bilateral. També amb la crisi econòmica més àlgida i  pressions d’estrangulament financer sobre el dèficit autonòmic i les retallades pressupostàries. La impossibilitat de noves portes de diàleg a Madrid, el clam popular de l’11-S passat i el resultat dels darrers comicis catalans són raons encaminades a una sortida unilateral del conflicte Espanya-Catalunya. El Parlament escodrinya amb lupa tota legalitat i legitimitat per no ferir susceptibilitats socials ni polítiques i trobar el màxim consens. La llei de consultes és l’instrument més idoni per fer participar obertament la ciutadania envers el futur. Ara ens cal clarividència i honestedat informativa dels polítics i assessors de les tres vies. Què hi haurà al darrera de cada porta? El mateix dret té el grup socialista a consultar quants catalans volen confederar-se amb la resta d’Espanya o els conservadors (PPC i Ciutadans) a conèixer qui prefereix continuar com estem. Per què tants escarafalls contra l’opinió pública dels catalans independentistes? És inconcebible oposar-se a votar lliurament. La tapadora constitucional ja no serveix contra l’epidèmia nacional antidemocràtica del passat. Feta la consulta, amb les voluntats reals a la mà, podrem decidir què fer i dir a Espanya i a Europa sobre les aspiracions de Catalunya. És l’única fiabilitat matemàtica per acabar amb els malentesos, amenaces i les hipòtesis. Per què tremola Espanya sobre la realitat de les urnes? La voluntat democràtica majoritària del poble –la que sigui-,  ¿també serà ignorada o denunciada als màxims tribunals de la nació? L’Estat central hauria d’agrair l’interès legal de transparència del parlament català amb la seva contribució bilateralitat negociadora o consultiva i no posar-s’hi d’esquena.

Les balances fiscals del 2010 presentades per la Generalitat són l’espantall i angoixa nacionals. És la millor arma independentista contra una Espanya agressiva i reticent a pagar. Per què amagar-se i negar l’evidència de la solidaritat catalana? Tots els errors són corregibles, no a qualsevol preu, amb l’assistència del poble. És el gran antídot de l’error polític: la consulta o referèndum. Pregonem ser europeus i estem anys llum de la democràcia directa de suïssos i països nòrdics que consulten el canvi més insignificant. Certs mals de butxaca que pateix la societat espanyola són deguts a la manca de claror governamental, de participació popular i a l’excés de penombra del partidisme polític.

Ramon Mas Sanglas – 26/5/2013