La
falta de voluntat política mata l'economia del país amb l'avarícia i el
poder. Per què legislar i no complir? Estem recollint els fruits de la
indignació progressiva: l'independentisme creixent.
En castellà, “la avaricia rompe el saco”. La via política
promet la sortida del conflicte Espanya-Catalunya sense aconseguir-ho. Ans el
contrari, el revifa. L’entesa és purament econòmica i jurídica. Qui dels dos
està més en fals? Catalunya per endeutar-se fins el coll o l’Estat per no
complir amb el que deu per llei orgànica (Estatut)? ¿Què justifica Espanya la
morositat il·legal sistemàtica envers Catalunya sabent que el pagament és un
camí que redueix l’empobriment progressiu i la reproducció inevitable de la
llavor separatista que tant els repugna?
La balança fiscal
catalana pateix un 8,4% anual de regressió inversora. Aporta 62.000 milions i
en rep poc més de 45.000 milions. Per cada euro recaptat 43 cèntims no
s’inverteixen aquí. L’aportació abusiva imposada als catalans és l’asfíxia del territori.
Un dels tres més solidaris i el que menys
rep. No dol pagar, com els països nòrdics, a canvi de compensacions. La
reducció al 6% de la quota solidària – uns 4.000 milions anuals- seria la
segona solució temporal per a una pacificació fiscal. No caldria recórrer al
FLA estatal amb més interessos sobre impostos pagats. El PP no ha ofert mai un
finançament a canvi de la sobirania catalana. Està en venda? No ho sabrem
mentre el ciutadà no sigui consultat legítimament. Quin preu té? Si un pacte
fiscal amb hisenda pròpia va ser inassumible per Madrid, ¿quina major submissió
esperen dels catalans? Per què tanta ceguesa i tossuderia en aplicar remeis
abastables per les dues bandes?
La tercera solució
per aprovar els pressupostos 2013 és reduir la proporcionalitat del dèficit
tolerat per Europa, un 2,1% i no l’1,2% de mitjana espanyola. La simetria
autonòmica d’endeutament és una irracionalitat quan no s’aplica en la
fiscalitat recaptadora. Fins quan posaran a prova l’independentisme i la
indignació popular? L’estratègia centralista respon a una psicosis de por i ser
trepitjats per una Catalunya industrial. Amaguen la gran incògnita: ¿qui afrontaria
el dèficit europeu sense Catalunya i Euskadi? Si veuen la segregació regional com
una absurditat, més ho és la desproporcionalitat fiscal espoliadora de 35 anys,
insostenible en plena crisi. L’amor d’Espanya –“mejor unidos que separados”- mata Catalunya.
Urgeix revisar barems
autonòmics d’aportació i el destí de les subvencions estatals. És hora de
reformar el subsidi del PER, redistribuir l’ús del camp andalús-extremeny i
crear indústries agroalimentàries amb recursos propis. L’oligarquia colonial
d’antuvi és aigua passada. És l’hora de rendibilitzar potències industrials autonòmiques.
Cal canviar l’Espanya del funcionariat burocràtic innecessari -de la “sopa boba”- per una revolució tecnificada agosarada i
paralitzar la fàbrica d’aturats de la nació. Fem de la sàtira una virtut
convertint les pedres en pans arreu del país.
La independència pot
ser titllada pels polítics d’opi del poble, substitut del futbol i els toros.
És un fruit democràtic de la indignació social, no un joc d’eixelebrats. Pot
ser l’embrió d’una nació per decisió popular majoritària. No neix per odi a
ningú. Neix per necessitat i no morir a casa teva de misèria. Per no trobar el
diàleg i la tolerància de la raó. Per no poder viure a un preu just.
Ramon Mas Sanglas –
15/5/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada