Opcionalitats del dret a decidir

Som un país complicat per decidir què volem i ens convé més. Tant costa respectar la pluralitat? La democràcia es parctica, no es proclama. Polítics, poseu les urnes a disposició del poble.

Vincular el dret a decidir al SÍ o NO només a la independència de Catalunya seria una limitació democràtica. És l’error en què va caure el PSC inicialment i el pou on dormita el PPC i Ciutadans cegats per una legislació estàtica de conveniència. Tota societat demòcrata i sana fa lleis amb la capacitat de canviar-les per consens polític o consulta ciutadana. Els partits són referents ideològics que marquen pautes, mai propietaris del dret popular. Centrar el poder nacional en majories absolutes dels comicis (PP-PSOE) menyspreant referèndums vinculants, és segrestar el poble cada quatre anys. Les consultes no són amnisties tolerades del dictamen absolutista sinó el termòmetre democràtic d’un país lliure i normal.

Catalunya està immersa en la reestructuració política, econòmica i social originada per llargues tensions històriques. La crisi conjuntural ha accelerat la necessitat d’acabar un estatus inestable mal gestat en la transició democràtica. S’han marcat tres possibles rutes legítimes: un nou estat europeu independent amb una República catalana, un conjunt d’estats federals competents sota l’empara espanyola, un règim autonòmic menys atomitzat amb la mínima dependència de tercers.

La segregació pacífica d’Espanya amb tots els drets i deures d’un divorci portat amb elegància, diàleg i sense estridències depèn dels votants catalans. Un pas en fals a les urnes per manca d’informació o engany de les bandes negociadores tindria conseqüències nefastes. El cor no pot votar contra la raó. El Consell Assessor de Transició Nacional és el far imprescindible per no topar amb l’espigó del port si el catalanisme majoritari optés per una República independent. Què farà i serà de Catalunya el dia-D?

Un Estat d’estats federats o confederals no depèn de la voluntat única dels catalans. Es constituiria per la interdependència dels territoris que volguessin federar-se dins Espanya. Cada part rebria competències pròpies i obligacions comunes envers el govern central. Aquest projecte avalat per la família socialista xoca amb el mur constitucional i els seus adversaris del PP. Sense acord de la bicefàlia majoritària del país el model federal és una repicada de campanes. Pere Navarro ¿on està el seu Consell Assessor federalista paral·lel per convèncer a catalans i espanyols per evitar la secessió? Cap ciutadà votarà a les palpentes ignorant el seu futur federal. Estalvieu-vos crítiques recíproques. Volem veure la feina de tots.

La tercera via és el retoc autonomista avalada per PPC i Ciutadans. Els més agosarats parlen d’autodeterminació amb hisenda pròpia, recaptació i administració dels propis recursos amb la mínima o nul·la solidaritat aliena. ¿Pactes fiscals centralitzats? ¿Reducció d’autonomies?

Per tant, la pregunta no pot ser única sobre tres opcionalitats ben diferents, ni exclusiva per als catalans, si es pretén implantar un federalisme espanyol o canviar l’autonomisme  descafeïnat  actual. Es posaran d’acord sobre què, quan i a qui preguntar? Tant probable és la continuïtat del conflicte català-espanyol, si Catalunya no se’n surt per la via directa de la independència, com improbable que el PP-PSOE renunciïn al seu poder rotatiu canviant l’actual model autonòmic del cafè per a tots.

Ramon Mas Sanglas – 20/5/2013